30 enero 2007

Sucede

Res millor que invocar al gran Neruda per que transmeti per mi el que no sé dir.

Pablo Neruda
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
navegando en un agua de orígen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimiento ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

Sucede que me canso de mis pies y de mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre.

Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.
Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío.

No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tripas mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.

No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
aterido, muriéndome de pena.

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.

Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas
húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la
ventana,
a ciertas zapaterías con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas.

Hay pájaros de color de azufre y horribles
intestinos
colgando de las puertas de las casas que odio,
hay dentaduras olvidadas en una cafetera,
hay espejos
que debieran haber llorado de vergüenza y
espanto,
hay paraguas en todas partes, y venenos, y
ombligos.

Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,
con furia, con olvido,
paso, cruzo oficinas y tiendas de ortopedia,
y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:
calzoncillos, toallas y camisas que lloran
lentas lágrimas sucias.

Àudio: Sucede (Extremoduro).

25 enero 2007

Me


And this is me...com un nen petit, assegut a la meva tassa de vàter i fent proves a la 1 de la matinada. Sense flash, és clar.


Àudio: Entre dos aguas (Paco de Lucía)

Temps era temps...

I ahir, abans que ho oblidi, vaig anar a sopar pel Poblenou (com n’és de maco aquest barri) amb quatre “velles glòries” del Montseny (la que fóra millor escola del barri). Gràcies a la Sandra (www.fotolog.com/mekimeki), Naiara, Chicho, Buil i sobretot al nostre Risto Mejide particular (sí, l’Alan), vaig poder riure una bona estona recordant altres èpoques (les més entranyables dels meus 24 anys, ara sí, d’història).

Queda pendent un Fellini i un altre soparet. Aquest cop serà, però, al Recasens!

Pd. I de foto, sense que tingui res a veure, un pegat trobat a la porta de la Boqueria.
pdII. el que surt ballant amb camisa a quadres hortera sóc jo! Qui pogués ballar avui amb la mekimeki...com canvien els temps!

Àudio: En cualquier otra parte (Dorian)

De ferst uan


Estreno cámara. Tras noches en vela, como dirían mis queridos Guaraná, buscando la mejor oferta (al final me han colado un golazo por la escuadra encolomandome una funda, otra batería, una tarjeta de memoria enorme...), he comprado un muy buen aparato (en otras palabras, demasiado pá mi).

Y para celebrarlo, ¿qué mejor que la foto de mi perro Nil mientras degustaba su Royal Canine este mediodía? A ver si alguien adivina donde tiene la cabeza...;)

Audio: Nice dream (Radiohead)

23 enero 2007

RIP



El mestre dels periodistes contemporanis (situat a les antípodes de l'entranyable Pulitzer i del menyspreable Hearst), i designat com a tal per la revista Press, Ryszard Kapuscinski, ha deixat avui d'existir físicament.

En pau desansis, Kapu.

13 enero 2007

peak of states...we'r coming!



Navegant per les carpetes de fotos que tinc al meu pc he trobat aquesta, que si bé no és gaire antiga, em sembla ja llunyana.

En ella podem apreciar al nostre gran amic Mr. Price carregat de galetes i sucs hipercalòrics, al Camp 1 del Pedraforca, quan encara no esbufegava. Bonic paisatge.

Ara que tinc jaqueta nova per pujar a cims i no congelar-me, tinc unes ganes boges que arribi el bon temps per pujar altres cims –aquest cop no amb texans-, de la nostra geografia.

Qui sap si després d’un cert entrenament (footing fritanga) podrem afrontar els Pirineus?

Per si de cas, Pica d’Estats, Aneto i companyia aneu-vos preparant.

Àudio: First of the gang to die(Morrisey)

Au revoir Kyoto



Les conseqüències del canvi climàtic, produït simple i exclusivament per l'acció del l'home -dels països desenvolupats és clar, mai es matisa -, comença a afectar la nostra vida quotidiana. Comencem a ser una mica més conscients de la modificació gens desitjable que està patint la nostra terra -i aquí no hi caben nacionalismes, la terra és de tothom-, i ja no ens cal veure a la tele –a imatges d’EFE, per exemple- fondre enormes icebergs al pol nord per adonar-nos que no hi ha marxa enrera. Si a més comptem entre el nostre cercle d'amistats amb algun/a ambientòloga -sí, existeix aquest ofici-, estarem encara més sensibilitzats per la problemàtica que tot just ara comença.

Però tota aquesta parrafada era només per dir que el canvi climàtic té les seves avantatges. I una d'elles és que gràcies a les emissions de CO2 demà podré anar per primer cop aquest any a menjar calçots, i que no hauré d’esperar per tant, a que arribi febrer.

Intentava ser sarcàstic, així que penya de Legambiente o Greenpeace, abstingueu-vos.

Àudio: A cualquier otra parte (Dorian) -aquí és on m'aniria jo alguns dies-

10 enero 2007

Oh gran Youtube!

Porqué la programación de la televisión por la noche es una mierda

Te alabamos youtube

Porqué por suerte no sólo hay un loco gracioso sentado en el despacho Oval.

Te alabamos youtube

Porqué la gente está aburrida y hace locuras, y otros estamos aburridos y las vemos.

Te alabamos youtube

Porqué me salvas de madrugadas solitarias y me obligas a llegar tarde a los sitios cada mañana

Te alabamos youtube


http://www.youtube.com/watch?v=owvO640ODwA

Curiosidad



curiosidad
.
(Del lat. curiosĭtas, -ātis).
1. f. Deseo de saber o averiguar alguien lo que no le concierne.
2. f. Vicio que lleva a alguien a inquirir lo que no debiera importarle.
3. f. Aseo, limpieza.
4. f. Cuidado de hacer algo con primor.
5. f. Cosa curiosa o primorosa.


Pues eso.

Any nou, vida nova (que diuen)

Després del les vacances nadalenques, bucòliques com cada any i menys productives que mai, torna la normalitat a la meva vida. Com a la de tothom, vaja. Dormir, menjar, tornar a dormir, llegir i varies sessions d’onanisme m’han ocupat el temps el darrer Nadal. Aquest gener però, em presenta alguns canvi.

Feia dies que no escrivia res al blog, però és que sincerament no em venia gens de gust. No tenia res sobre què escriure, ni estava motivat. A més, he pensat que poder penjar alguna cosa amb més sentit que el gag dolentíssim sobre la caixa Kutxa (malgrat no renego d’aquestes xorrades que tant em gratifiquen). Tot i això, he seguit llegint els blogs d’amics, coneguts i no tant coneguts. I és que el segle XXI se’ns presenta genial als voyeurs...

Demà començo una nova feina a la quarta agència de notícies del món (ara toca una exclamació!¡). Sí, estic content perquè a partir de demà podré fer de periodista durant els propers dos anyets (si no em fan fora abans). Desgraciadament no podré continuar a la ràdio, al menys com fins ara. Una ràdio local però molt agradable, on van curts d’informàtica però on per contra s’ho passen teta, crec jo. La veritat és que tot i que vaig començar molt engrescat, cap allà al juny, poc a poc vaig anar perdent la il·lusió (no sé ben bé per què), i darrerament he aportat molt menys del que hagués pogut i degut. En fi, no regret com deia el Robbie Williams, i a veure si amb una mica de sort puc col·laborar amb els simpàtics veïns tant com pugui.

Però a part del nou curro de becari, status que arrossego des de ja fa masses anys (de fet mai he arribat a ser ni mileurista), també he començat les classes a la universitat. I la veritat és que hi ha alguna assignatura que promet, sobretot perquè em pot servir d’excusa per viatjar una mica per Catalunya. La veritat és que s’agraeix tenir profes com el Pérez de Rozas (“Kellner es simplemente cojonudo”).

Espero que el nou curro i la uni deixin temps per tornar a quedar amb els meus companys de la panxa rodona (massa distants estem ara), tornar a fer footing d’olor fritanga amb el treballador més pencaire de Price Waterhouse Coopers, fer excursions a muntanyes enfilades i estrenar la jaqueta nova (yuju!), i recuperar velles-noves amistats que vull conservar per sempre (guatxi, com diries tu).

Festes d’aniversaris, curro fins la nit, les darreres classes universitàries de la meva vida, cerveses i nous viatges amb amics, cinemes amb persones interessants i tantes altres coses fan fila aquest més de gener.

Espero tenir força per a tot. I per a tots.


Àudio: Sadness (Cousteau)

Per cert, algú sap per què s’encomanen els badalls? I com és que aquest succés traspassa fins i tot el fil telefònic?