El nostre ajuntament, autoetiquetat d’esquerres i progressista, perquè és el que ven, ha tornat a demostrar que no sap estar a l’altura per “gestionar” la seva complexa ciutadania. Els 100 primers dies de Jordi Hereu al cap davant de l’alcaldia han complert les expectatives, les seves: no fer soroll. Encara no el coneix ni Déu aquest home rialler, de papada generosa i sempre despentinat. I sembla que ja li estigui bé. Fa uns dies criticava en aquest mateix blog la nova normativa que atempta contra l’ús cívic del mitjà de transport més ecològic que es pot fer servir a la ciutat, la bicicleta. Ara m’agradaria reflexionar en veu alta un cop més sobre l’actuació municipal en el cas de la doble gran desocupació que ha tingut lloc, precisament, al meu barri. 
Navegant a altes hores de la nit (perdent el temps, vaja), he pogut descobrir amb il·lusió una secció ben curiosa a www.elperiodico.cat. Sota el nom de “Quin món!” (tot i que s’hauria de dir quina gent), aquesta secció mostra la cara més còmica dels éssers humans, després de l’apartat de política i esports és clar, amb notícies que no tenen pèrdua. 
El que tenen els viatges, els que curts també, és que quan tornes a casa s’acumulen les notícies.
Jo em pregunto, per què cony ahir al matí, al tanatori, li vaig haver de donar el condol a un persona que no tocava?
Divendres a la nit tenia esperances que el matí de dissabte existís, per fi, ja que fa molts mesos que el meu el cap de setmana només consta de tardes, nits i matinades. Pretenia anar a casa del nou Cesc Gay santmartinenc, a gravar uns cd’s de música que em reclamen de ja fa massa temps. Però els llençols, un cop més, van guanyar la batalla de forma aclaparadora. Sortosament el nostre estimat amic Chicho va fer gala de la seva facilitat per trucar per mòbil, i em va despertar per acompanyar-lo a comprar un casc –Momo, evidentment-, al Glòries. Vull dir a l’Illa. 
Mira que passen coses interessants en el nostre món cada dia. Aquí a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món.
El mosquit Tigre, que ha causat estralls fins fa poques setmanes a nombroses poblacions catalanes, sobretot del Vallès, és un mosquit del segle XXI. I és que el molt cabron fa de polissó als cotxes per desplaçar-se per l’àrea metropolitana. En pocs mesos doncs, el tindrem ja a Barcelona.
Un retard angoixant dóna pas a un místic passeig per Poblenou. El Barça ha empatat, però la boira de la platja no m’impedeix gaudir del moment. Última copa al It. Xurros de xocolata i converses amb joves etíliques ens conviden a deixar la ciutat. Converses i més converses. De fet, una gran conversa. Cartrons i calfreds que fan sentir-se viu. Un pis buit i fred obliguen a engegar els motors. Contacte i carícies incontrolables.
L’altre dia al bar de la universitat, abans de fer el ridícul intentat emular a Carles Francino per l’assignatura de tele, vaig tenir una conversa que va pujar de to d’acord amb la temàtica de la mateixa. El tema era (i és) la prostitució. Discutia amb una amiga (espero que, malgrat les diferències, em consideri amic) sobre si s’hauria de legalitzar o no aquesta pràctica mil•lenària (no em serveix l’argument que és l’ofici més antic del món per justificar la seva existència). Personalment (com diria el bo d’en Torres, és pot no pensar de manera personal?) no em considero masclista. Al menys no com es descriu a “la vieja usanza”. He nascut i conviscut (de fet encara allargo l’estància a la llar materna) en el si d’una família matriarcal. Però això no implica que estigui en contra de la prostitució. Suposo que no cal dir que no defenso l’actual model de prostitució en el que les dones són explotades, enganyades, robades, agredides i menyspreades per una xarxa de persones –homes- sense escrúpols. Però en canvi sí defenso un model utòpic en el que les persones (homes i dones) puguin comercialitzar lliurement amb les seves ments (donant serveis a empreses) i també, per què no, amb els cossos. Desgraciadament, però, crec que és molt difícil assolir un estat en el que aquell/a que vulgui llogar el seu cos ho pugui fer de manera lliure.
Aquest vespre, després de tornar de fer footing amb el meu amic Price Waterhouse (dic fer footing com podria dir caminar ràpid traient la llengua), he sopat a casa. Al sofà. Al meu sofà esponjós, estimat per les cèlebres migdiades i altres activitats casolanes que he fet en ell. Mentre superava amb escreix el nombre de calories que havia cremat minuts abans (qui es pot resistir a una truita de bolets –gírgoles-, un iogurt amb cereals i un got de suc Granini Multifrutas?), hem decidit amb ma mare veure un curtmetratge d’humor, el que va repartir CiU diumenge passat als quioscos.
"què vols que et digui d'ella? És molt simpàtica!". (és un jopazo)."que per què no m'he enrollat mai amb ell? Ai, no sé...és molt bon noi" (està gordo).
"no vull que espatllem la nostra amistat” (ni farta de coca em liava amb tu).
“5.42 a.m. Clar que no m’importa acompanyar-te fins a casa...vivies a Cornellà, oi?” (saps el que és el nit bus, xata?).
“tranquil·la, ja m’espero a que marxis en taxi” (Al igual m’esperaries tu a mi...).
“què et falten 10 euros? Ja te’ls poso jo home!” (Els he vist prou).
Sincer jo? és clar (que no)!
Enyoro la bata de ratlles verdes i els mocs al nas. El conejo de la suerte i els berenars a casa la iaia tot veient Espinete o Els Bobobobs .
NACIONALISME
Al sopar d’embrujadas es van afegir nous valors, nous càrrecs a part de les conselleries al complert. Risites, gels volant sobre les closques (algunes més mancades de cabell –snif- que altres), amnèsies de noms (et deies Toni o Albert?), però en termes generals una vetllada de les clàssiques.
Passi que m'havia de procurar alguna popera a Arbúcies però que, com acostuma a passar, no va funcionar.
Dissabte passat vaig anar a veure una pel·lícula molt original que es basa en un molt bon guió. Com ja és de costum em van convidar els meus tiets (ells que poden), amb gelat previ de rigor (també de franc).
Algú sap que li posen a les galetes que venen a l’Ikea perquè siguin tant addictives?
