Amb motiu del darrer sopar d’ex companys d’escola de tota la vida, cita anual que reuneix la fauna i flora de la meva promoció al Montseny –petita gran escola on vaig ser-hi més de 15 anys-, vam sortir a prendre alguna cosa a un bar de Poblenou per acabar, finalment, a un ‘antro’ en el què la caspa aconseguia arribar-te als genolls.
Al primer bar on vam entrar però, el mític “Como tu”, la música era d’allò més bona. Los Suaves, Red Hot o Extremo s’anaven succeint mentre alguna cançó “d’artistes” com Paulina Rubio s’intercalava sense gaires problemes. La part negativa del local era que a la una de la matinada semblava un Chiquipark, on una munió de joves imberbes provaven de ballar cançons que van ser èxit quan ells encara portaven xumet, mentre a les tres s’havia convertit en la versió més cutre de l’Imperator.
Aquest canvi generacional que va patir el bar ens va obligar a marxar a un altre local. Vam enfilar cap a la darrera parada de la nit, el “Merlín”. Exquisit, fi, refinat i tan sols apte pels “buongustai”, va ser en aquesta discoteca que faria les delícies de qualsevol sociòleg que em vaig emborratxar de tangues, cadenes daurades que lluïen sota camises negres obertes i escots d’infart.
‘Er Merling’, un lloc en el què vaig poder escoltar –i mig ballar- des de Flying Free (mítica entre les mítiques) a Yo soy tu gatita (el reaggeton és una mina d’or del sexisme més ranci!), i que va convertir-se en el protagonista d’una nit en la qual les mil anècdotes escolars havien sigut les reines fins aleshores.
Llàstima que els de Telemadrid no passessin per aquí quan van gravar el seu fidel reportatge sobre ciutadans de segona a Catalunya.
Acompanyat dels meus estimats amics de tota la vida i envoltat de gent tant diversa (molts d’ells sortits, segurament, del Proyecto Hombre), vaig poder gaudir de la bellesa de la Juani, aquella noia que treballa al Bershka del Diagonal Mar o la Maquinista. Una jove del meu barri, morena, de pell fina, que porta perfum del barat però que gràcies a la brillantor dels seus ulls foscos sembla el millor producte de Chanel. La Juani, aquella noia que et fa perdre el nord i t’obliga a ballar, perdut entre flaixos, la pitjor música del mercat.
Va ser una nit rodona. Amics retrobats, anècdotes “re-rigudes” i discoteques i fauna –com la parella que estava copulant despullada al mig del carrer Almogàvers- que et motiva i et fa sentir viu. Motius que fan que t’encanti viure en una ciutat.
Viure en aquesta ciutat.
Avui m'he despertat ensopit. Encostipat i amb mal de cap. Matí a casa, semi-perdut. I després, a casa, Herois. El capítol d'aquesta nit però m'ha decepcionat. Llàstima que ahir, un cop més, em perdés House.
