13 noviembre 2007
Maleïda espera
Per norma general m’agrada tractar bé la gent gran. Em refereixo als petits detalls: cedir-los el seient al bus o al metro, tractar-los de vostè, o passar per alt les seves grolleries i sermons. No és que els reverenciï, però sí que crec que els brindo un tracte afable i cortès. Però avui, membres d’aquest “col•lectiu” m’han enervat.
Estava esperant a l’ambulatori, a la saleta on fas temps abans de passar una hora més tard de la cita que et donen al teu metge de capçalera, quan un petit grupet de jubilats han començat a discutir. De fet no discutien, ja que tots estaven d’acord, sinó que practicaven el seu esport preferit: rajar del govern, de les empreses, dels immigrants i, com no, del jovent.
Jo, covard de mi, no he aixecat en cap moment la veu, i mira que tenia arguments per debatre part de les seves estèrils discussions. Mentre ells criticaven jo anava fent l’Autodefinido del suplement Domingo.
La seva conversa, caòtica, farcida de tòpics, amb crítiques fàcils i previsibles, anava ballant de tema a tema. Primer de tot han criticat que tres joves xinesos feia estona que eren atesos pel metge què tots esperàvem. Han començat a fer especulacions; que si amb molta probabilitat no pagaven a la Seguretat Social i que això era injust –de fet un d’ells ha dit textualment: “yo no sé si pagan a la SS, pero...”-; que si són una plaga, que si els exploten als restaurants (és curiós veure com es compadeixen d’ells quan a la frase següent els matxaquen); que si etc.
També han tingut temps per criticar el govern. Les seves fletxes anaven carregades de ràbia per la pujada de preus dels productes d’alimentació bàsica. No es creien que un increment del cru pogués afectar altres productes de la cistella de compra dels ciutadans. De fet, un dels jubilats amb el cabell ja groguenc però pentinat no parava de repetir “que no nos enganyen: qué tendrá que ver el petróleo con el pan”. Jo no sé molt d’economia, bé, més que ells segur, la que recordo de la facultat, però sóc conscient de les meves limitacions i això no em permet fer asseveracions com les que feien. Però si ni saben què són les corbes de demanda o l'índex de Gini!!!Està bé ser una mica incrèdul a la vida, però no un ignorant incrèdul i prepotent. Ah!, també han inclòs al sac als defensors del poble (sic), i als diferents defensors del ciutadà. Ja em diràs tu quina culpa tenen ells. La discussió sobre el preu del petroli s'ha acabar amb un lacònic “todos nos roban”. Curta frase a la que tots han assentir silenciosos.
Les paraules més complicades de l’autodefinit se’m resistien. Mentrestant, els meus col•legues d’espera començaven a atacar aquest cop el jovent amb una munició d’arguments clàssics: que si no tenen ambicions, ni esperit de sacrifici, ni totes aquestes ximpleries. De fet, el que m’ha resultat més divertit ha estat el moment en el què una dona que rondava la cinquantena, la joveneta del grup, ha recriminat que la joventut d’avui no es manifestés per res ni intentés canviar res. Com si estiguessin d'acord amb les manifestacions en favor dels matrimonis homosexuals o haguessin pogut acabar amb 40 anys de franquisme. I tampoc els culpo per no haver-ho aconseguit.
Al final he pogut escapar de l’escena com a l’anunci de Cuatro i entrar al despatx del metge, no sense sentir abans com el jubilat amb veu de carajillo i més mala llet deia “se van a enterar”, referint-se els de recepció, quan ha descobert que s’havien equivocat al donar-li l’hora per recollir les medecines. L’homenet estava molt cabrejat perquè perdia el temps allà, a la sala d'espera, com tots, i ha arribat inclús a vacil•lar i contestar al (sant) doctor quan ha gosat sortir per cridar el nom dels nous pacients que atendria. I el que em dóna més ràbia, és que segurament aquest/s homenet/s no ha tingut altres coses a fer a la sortida de l’ambulatori. Santa paciència.
Àudio: Ni una sola paraula (Roger Mas)
Estava esperant a l’ambulatori, a la saleta on fas temps abans de passar una hora més tard de la cita que et donen al teu metge de capçalera, quan un petit grupet de jubilats han començat a discutir. De fet no discutien, ja que tots estaven d’acord, sinó que practicaven el seu esport preferit: rajar del govern, de les empreses, dels immigrants i, com no, del jovent.
Jo, covard de mi, no he aixecat en cap moment la veu, i mira que tenia arguments per debatre part de les seves estèrils discussions. Mentre ells criticaven jo anava fent l’Autodefinido del suplement Domingo.
La seva conversa, caòtica, farcida de tòpics, amb crítiques fàcils i previsibles, anava ballant de tema a tema. Primer de tot han criticat que tres joves xinesos feia estona que eren atesos pel metge què tots esperàvem. Han començat a fer especulacions; que si amb molta probabilitat no pagaven a la Seguretat Social i que això era injust –de fet un d’ells ha dit textualment: “yo no sé si pagan a la SS, pero...”-; que si són una plaga, que si els exploten als restaurants (és curiós veure com es compadeixen d’ells quan a la frase següent els matxaquen); que si etc.
També han tingut temps per criticar el govern. Les seves fletxes anaven carregades de ràbia per la pujada de preus dels productes d’alimentació bàsica. No es creien que un increment del cru pogués afectar altres productes de la cistella de compra dels ciutadans. De fet, un dels jubilats amb el cabell ja groguenc però pentinat no parava de repetir “que no nos enganyen: qué tendrá que ver el petróleo con el pan”. Jo no sé molt d’economia, bé, més que ells segur, la que recordo de la facultat, però sóc conscient de les meves limitacions i això no em permet fer asseveracions com les que feien. Però si ni saben què són les corbes de demanda o l'índex de Gini!!!Està bé ser una mica incrèdul a la vida, però no un ignorant incrèdul i prepotent. Ah!, també han inclòs al sac als defensors del poble (sic), i als diferents defensors del ciutadà. Ja em diràs tu quina culpa tenen ells. La discussió sobre el preu del petroli s'ha acabar amb un lacònic “todos nos roban”. Curta frase a la que tots han assentir silenciosos.
Les paraules més complicades de l’autodefinit se’m resistien. Mentrestant, els meus col•legues d’espera començaven a atacar aquest cop el jovent amb una munició d’arguments clàssics: que si no tenen ambicions, ni esperit de sacrifici, ni totes aquestes ximpleries. De fet, el que m’ha resultat més divertit ha estat el moment en el què una dona que rondava la cinquantena, la joveneta del grup, ha recriminat que la joventut d’avui no es manifestés per res ni intentés canviar res. Com si estiguessin d'acord amb les manifestacions en favor dels matrimonis homosexuals o haguessin pogut acabar amb 40 anys de franquisme. I tampoc els culpo per no haver-ho aconseguit.
Al final he pogut escapar de l’escena com a l’anunci de Cuatro i entrar al despatx del metge, no sense sentir abans com el jubilat amb veu de carajillo i més mala llet deia “se van a enterar”, referint-se els de recepció, quan ha descobert que s’havien equivocat al donar-li l’hora per recollir les medecines. L’homenet estava molt cabrejat perquè perdia el temps allà, a la sala d'espera, com tots, i ha arribat inclús a vacil•lar i contestar al (sant) doctor quan ha gosat sortir per cridar el nom dels nous pacients que atendria. I el que em dóna més ràbia, és que segurament aquest/s homenet/s no ha tingut altres coses a fer a la sortida de l’ambulatori. Santa paciència.
Àudio: Ni una sola paraula (Roger Mas)
31 octubre 2007
Cara i creu
Està bé això de tenir sort a la vida. Ser un ‘suertudo’, vaja. De fet, hi ha gent que diu que la sort no és té, sinó que es busca. I en part, és veritat.En aquest any que en breu finiquitarem, m’han passat força coses. O, dit d’una altra manera, he fet que em passessin algunes coses.
N’hi ha de positives, de molt positives. Si tot va bé, a finals de l’any vinent gaudiré d’un pis de protecció oficial (lloguer, no pas compra) pels propers cinc anys. I vist com està el pati immobiliari –promeses del senyor Baltasar a part-, hauria d’estar content.
També marxo a viure a l’estranger un any. Un anys sencer si sóc capaç d’acostumar-me a la pobresa, les desigualtats i si el meu còlon guanya la partida al curry.
A més, he conegut gent fantàstica i gent no tant fantàstica.
Per contra, la mala sort també m’ha acompanyat. Primer un esquinç aparatós al turmell dret em va sorprendre a una platja paradisíaca de Mallorca. També unes recents angines, d’allò més molestes, em van visitar fa cosa d’un mes. Seguit una caiguda en moto, amb turmell anteriorment citat inflat i blaus a les cames (em remeto a la foto), i per acabar, una relació que no acaba de rutllar. Entono el mea culpa en tots aquests infortunis.
Per si això no fos poc, el cap de setmana passat vaig anar a buscar bolets i no vaig trobar-ne ni un de comestible.
La vida, com deia el gran Forrest Gump, és una caixa de bombons: mai saps quin et tocarà...cada dia.
Àudio: Space Oddity (David Bowie).
15 septiembre 2007
Una esgarrifosa mirada
Un testimoni amb molts collons. Aquesta podria ser la perfecta definició del gran fotògraf James Nachtwell, reporter de guerra que ha donat a conèixer mitjançant les seves fotografies moltes injustícies que es donen* en el nostre estimat i maltractat planeta.
Espero que, com bé diu ell al seu web, el que ha fotografiat no s’oblidi ni es repeteixi mai.
Link del seu domini : http://www.jamesnachtwey.com/
També recomanat el documental “War photographer”.
* ”Es donen” és un eufemisme de “els humans fem”.
Àudio: Sucede (Extremoduro)
El cas d'espionatge a Ferrari en versió Lego
05 septiembre 2007
02 septiembre 2007
La paraula geriàtric és lletja
Divendres passat em va tocar anar a fer una entrevista a una dona que complia 100 anys: na Consuelo Ponce. El cas és que el tema era força maco, i l’havia demanat el programa (que odio, dit sigui de pas), Gente, de la Primera. Per tant, s’havia de fer per collons. Em vaig desplaçar amb el càmera més sinistre de l’agència (t'estimo calvo ;) ) a una preciosa residència per a gent gran situada al barri de Horta, a la falda de la muntanya, i des d’on es veu Barcelona, fins i tot el mar. Només entrar ens va rebre el responsable del centre, molt amablement, però un cop franquejat el primer vestíbul vam accedir a una sala plena de cadires i sofàs on s’hi estaven una desena d’avis i avies embadalides, amb la pell blanca farcida de venes verdes i amb la mirada perduda. Una televisió engegada però sense so era l’únic signe de vida del saló. Aquesta imatge em va colpir molt, i un sentiment de pena i llàstima em va recórrer tot el cos. Semblava un cementiri de cossos on només quedaven figures immòbils, com espectres. La tristesa de les cares dels pacients/clients contrastaven amb els somriures i bromes que els dedicava un personal entregat (i digne d’exemple).
Per sort, la dona que em va tocar entrevistar estava més lúcida que jo. És una àvia encantadora, plena de vitalitat i amb molta memòria. Tant de bo tots acabéssim el nostre viatge com ella i no com la resta dels seus companys.
Felicitats, Consuelo.
Àudio: Temps i rellotge (+ la versió Ni una sola palabra) (Sanjosex)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)