Simplement, dantesc

Ara ja sí que puc morir. Aquesta nit he sigut testimoni d’excepció, juntament amb tres mil i pico persones més, de la decadència de la societat occidental. La cultura ha mort, així de clar.

Tot comença dos dies enrera, quan una molt bona amiga de classe em proposa assistir amb ella a la Gala d’Operación Triunfo (Triunfo pels de Gestmusic, evidentment) per presentar la nova temporada d’OT que començarà el proper setembre. Vaja, la típica gala treta de la patilla per fer calerons i recordar al poble que en poc més d’un més tindran opi fresc.
Com a bona persona de mena que sóc, em vaig deixar enganyar. Tanmateix he de reconèixer que tenia curiositat de veure in situ qui perdia un vespre de la seva vida per assistir a esdeveniment com aquest. La meva companya va aconseguir les entrades, maleïda l’hora, ja que la seva germana (noia de xapeta i barnús, per cert), treballava organitzant aquest tinglado. Així que, dit i fet, ens hem plantat al Forum de les Cultures (?) tot sortir del Herald.

Encara no eren les 21h i ja hi havia una cua quilomètrica de gent variopinta. Predominaven els grups d’amics joves (en els que un 75% dels nois eren gays de carnet, d’aquells que es volen fer veure i criden exageradament i tenen el canyell trencat de tant fer anar amunt i avall la mà), encara que també hi havia força marujes tot just sortides de la pelu que volien veure el canvi de la Rosa de España, sentir cantar al chihuahua Sergio Rivero o conèixer a Jesús Vázquez. La horeta de cua que hem hagut de soportar s’ha fet curta, primer per la companyia, i segonament perquè ha sigut d’allò més distret escoltar el nivell dels comentaris de la gent que ens envoltaven. Tots els nostres veïns de fila tenien una màster fet en OT’s passats i vida i milagros de triumfitos.

Un cop a dins i amb dues ampolles d’aigua fresca gentilesa de Gestmusic (ohhh, quin detall!), hem pres seient, on ens han dit (com a bones ovelles que hem sigut el públic avui). L’escenari feia goig, encara que amb el que hauran invertit seria preocupant que no ho fes. Els primers sons que han martiritzat els meus timpans han sigut els crits que l’speaker/animador (julepes, per descomptat) proferia a la gent que anava entrant i omplint el recinte (gens petit, per cert). Doncs bé, aquest tros de cabron no ha deixat de carregar-nos amb bromes fàcils, cantant sempre que volia, prohibint reiteradament que anéssim al lavabo, que ens portéssim bé...controlant el corral, vaja.

Show don’t must go on

I comença el circ! llums, música, ballarins de ventre pla i...Jesús Vázquez. L’amic dels nens ha conduït la gala de manera formidable, com només ell sap fer. Les actuacions s’han anat succeint (només dir que els finesos Lordi no han desentonat gens entre els triunfitos) així com les pauses publicitàries (6?). Quan el programa anava a publicitat la gent aprofitava per marxar en estampida al lavabos (és el que té estar 4 hores assegut bevent aigua i aplaudint com autòmats) mentre l’speaker insultava subtilment al personal i algun il·luminat cantava amb el micro (lloable l’actuació del noi que ha cantat Bola de Drac i de la gitana Susy emulant Camela).

I poca cosa més. Podria escriure pàgines i pàgines del personal que m’envoltava (cholis varis, fans de la Rosa amb samarreta i pancartes incorporades, algú a qui li cantava la boca de manera sobrehumana etc.). Però fins aquí podríem arribar. Qui vulgui saber més que s’hagués tragat més de 3 hores d’espectacle.

Tot un espectacle, sí senyor. Faria les delícies de tot sociòleg (que no pas de músics) així com estudiants de marketing. Malgrat les crítiques m’ho he passat bé, la gent m’ho ha fet passar bé.

Gràcies per ser com sou, no canvieu mai. O sí.

Àudio: House of the rising sun (The Doors)

Giornata d'estiu

Avui he tingut un dia d’estiu. Com els trobava a faltar.

M’he despertat quan la gent decent ja s’ha llegit tot el diari (suplement inclòs) i han tret el gos a passejar. Quan, de fet, en algunes famílies ja s’han acabat les olives i les patates fregides i estan entaulant-se. Serien les 14h quan un crit definitiu de la general Isaura m’ha fet alçar del meu llit suat (he dormit sol, tranquils/es).
Després de treure’m les lleganyes (he tingut no poca feina) i fer la bossa per anar a la platja m’he dirigit a l’Escamarlà, un “restaurant” a tocar de la platja Bogatell on es pot menjar pescaito, paelles que no són del paellador però que tampoc són calderetes de Menorca i altres plats relacionats amb la mar, evidentment. No és el Via Véneto però tampoc és el bar Manolo de sota casa.
Allà ens esperava ma germana i un servidor part de la família, preparats per demanar un camió d’arròs negre a uns cambrers oficials (d’aquells de camisa blanca suada, pantalons negres i cadenes daurades varies penjades al coll). Tot just acabats de dinar, ha passat a recollir-me, no sense abans perdre’s per la Vila Olímpica, el meu gran amic i company de fatigues de Metro (i futur company de desert), en Narcís. Seguidament hem baixat a la sorra, i després de buscar 2 metres quadrats de superfície no ocupada per gordos (més que jo) blancs nuclears, grups de turbocholos amb anells i cadenes, guiris en top-less (que no les úniques) i famílies nombroses amb parasol, raquetes, cubells i sogra incorporada, hem plantat el nostre campament base. Hem llegit, xerrat, comentat i tornat a comentar el percal escandalós i denunciable que hi havia a la platja (on s’amaguen aquestes dones a l’hivern?) i hem fet un parell de banyitos amb les compreses i bosses d’Alcampo. Quan ja tenia sorra entre les natges i la meva pell començava a bullir, hem tocat el dos per anar a fer una sensacional orxata al Tio Che.
Jo, ambiciós i golafre de mena, m’he demanat una de ¾ de litre. I el putes del Narcís s’ha demanat (seguint el meu consell), orxata amb granissat de llimona, que està boníssim. No sé per quin set sous prefereixo sempre el que es demana l’altre a allò que he escollit jo.
En fi, després de comentar la jugada, veure manades de jubilats amunt i avall de la preciosa rambla del Poblenou i empassar-nos els refrescos, hem marxat més contents que un gínjols cadascú a ca seva. I Déu en la de tots.
M’agrada l’estiu.

PD. La foto no correspon a la platja Bogatell (malgrat s'assembli). És Cala Mitjana, Menorca.
Àudio: No sé que me das (Alaska).

El poder de la desídia

Fa vora tres setmanes que no escric res al meu blog. Ni una puta xorrada. I no és que no m’hagin passat coses, no. Simplement que m’he vist abduït per la desídia que acompanya inexorablement les altes temperatures.

Ja no anem a la pompeu, al menys per unes setmanes. Però tampoc estic fent tot allò que em venia de gust. No he anat a la Costa Brava, a cap cala maca a lluir panxeta. Tampoc he conegut nous bars de bcn, ni he seguit fent footing (està clar que faig molt tard per la operació bikini).

A les pràctiques de ràdio em sento un moble més, d’aquells grans, vells que fan nosa contínuament. “Al setembre hi haurà molta feina”, em diuen...

A Metro, millor. Sóc un explotat. Però conscienciat. Ja sé què és dinar al Semon amb la Pantoja i en Julian Muñoz (una abraçada des d’aquí que viatja fins la seva cel·la) per la cara, he menjat molts crusanets a diferents presentacions de llibres i concerts i sóc tot un expert en plagiar teletips, buscar notícies absurdes i rentar-me el cul amb el codi deontològic. Això sí, m’han pagat 100 euros (150 menys del previst. Estic de sort).

Vaig anar al festival de arbPop (joves que escolten música pop-electrònica, porten xapetes i sabatilles converse). Allò més que festival era una festa major d’un poble. Les brillants actuacions d’un sorprenent prim Miqui Puig i uns recent descoberts (gràcies Òscar) Facto Delafé y de las flores Azules (‘Enero en la playa’ és sublim) i trobar-me inesperadament una amiga de classe que em cau genial, van salvar els mobles. A la retina però quedarà les partides al Monopoly (en les que com era de preveure el nostre jove emprenedor i capitalista desenfrenat Sala –que no Martín- ens va escombrar), els banyets a la piscina sota la pluja, els calvos, palmeras, islotes, dieta mediterrània, rallies i conducció nocturna sense llums. L’amistat vaja.

He visitat el poble on anava cada any un mes a l’estiu. El poble que fa pudor a purins, però que m’encanta. Relax total amb family. Bbq, embotits i pa amb tomàquet, interminables partides de carrilet, piscina fins l’hora de dinar (del poble, no penseu)...m’encanta aquest pla. Recordar cada instant de la meva infantesa. Retrobar el cementiri que em feia por. Els mateixos avis apostats als mateixos bancs veient passant els cotxes (pixapins) i les fonts que ragen menys aigua cada any...

Malgrat no hagi conegut gaires locals nous he sortit cada nit. Vaig catar per primer cop un Rawal Launch (mooolt recomanable) i he fet un parell de soparets amb companys periodistes que arribaran lluny escrivint sobre Casals i Sardanes.

També he tingut per conèixer de més a prop una magnífica persona, interessant, brillant i sorprenent. Llàstima que tingui un cacao al cap que m’impedeixi conèixer-la més. Espero que sàpiga que l’aprecio molt. Però molt.

Demà toca bbq a ca una molt bona amiga. És una noia pija, però amb totes les lletres. Té diners i ho sap. No se n’amaga. És d’aquell pijerisme que, malgrat no comparteixi (és el que té ser fill de mestre), m’agrada, va per davant. Estic prou fart del pijirisme de vaig de tirat, porto vambes Victòria però em surten els euros per les orelles). Ella té pasta, és maca, té una panxeta que em torna boig i és mooolt generosa amb els seus amics. El que ens ha arribat a aguantar. I nosaltres a ella!;) Espero fer uns largos, emular a la Mengual amb el meu escanyolit amic Villalibre i riure una estona.

Bé, ja comença a ser tardet i vol ploure (tant de bo). Així que escriure un altre dia, abans que marxi de vacances.

Ja sé que he escrit un bunyol inintel·ligible, però em venia de gust buidar una mica el pap i fer neteja interior.

Àudio: Seeing other people (Belle&Sebastian)

El Desgraciat (amb majúscula)

Hi ha gent a qui li somriu la vida. A altres sembla que ens escupi amb mala llet mentre ens fa la botifarra.

Avui s’han conegut els beneficiaris de les beques Bloomberg de l’any vinent, somiades per molts (jo mateix) però reservades a uns pocs (a 8 per ser exactes). Des del meu estudi-sauna m’agradaria felicitar, d’entrada, a tots aquells que viureu 3 mesos a les costelles de l’alcalde de NY, aprenent i passant-vos ho bé. Altres, mentrestant, restarem a la bonica ciutat de BCN (que deixa de ser-ho tant quan surts una mica a fora).

Però espero no enfonsar-me gaire. Malgrat ara escolti Counting crows i estigui a punt de prendre’m una caixa sencera de Prozac, sé del cert que els dies em portaran dosis de felicitat que intentaré que superin la tristor i amargor que m’ha deixat saber que no podré anar a Londres l’any vinent (vaja, anar-hi segur que vaig, com acoplat a casa el Quim i l’Àngels). Aquesta no ha sigut la primera hòstia a la meva vida ni serà l’última. Poder les alemanyes que trobem al Rif ens alegraran la cara al Narcís i un servidor.

Moltes felicitats nois i noies que anireu a London. Jo seguiré escoltant colorblind fins que tingui gana i vagi a sopar.

Happy weekend.

Xangai no és Pequín

M’agrada descobrir coses cada dia. Assabentar-me de fets obvis que per mi no ho eren. Sóc feliç amb menudeses, encara que després puc sentir-me un desgraciat quan tot em ve de cara. Quan vaig caminant pel carrer, per exemple, m’agrada comptar els pisos dels edificis alts, mentre camino, com els que hi ha a plaça Cerdà. També gaudeixo mirant les teulades dels edificis quan vaig en autobús, tot descobrint balcons modernistes o terrasses a les que em porta la imaginació i en les que sopo una nit d’estiu amb els meus amics i tots som freelance i portem viallis...Són aquells sopars en els que el Chicho (que és cap d’expansió de Caixa Terrassa, viu a Gràcia, té una vespa i casc Momo) porta unes patates Lay’s comprades a l'Opencor amb la targeta dels seus pares, el Sala arriba tard perquè ha trobat embús a Begues (ha sortit tard del curro perquè no trobava el cinturó i no sap que no l’ha perdut, sinó que no l’ha dut mai) i l’Òscar porta uns cd’s de penya que només coneixen a un barri de Glasgow i fruita seca (herència dels sopars a ca la Tejada).

Però encara em fa més feliç descobrir grups de música. Sóc el típic tio simple que quan sent una cançó que li agrada d’un grup que no coneixia se les baixa totes fins avorrir-les. I és que copiar mitja biblioteca Xavier Benguerel té unes conseqüències.

Bé, doncs tot això ve perquè fa vora un mes vaig descobrir, per art de màgia, un grup que només em sonava d’oïdes (i que havia vingut a tocar a la UPF! tant de bo tornessin ara). És un grup mallorquí, de nom original (la seva primera fan), que fan pop d’allò més fresc (semblo el Tentaciones) i amb unes lletres abstractes de Joan Miquel Oliver (massa Cortazar) i una veu (Pau Debón) tendra i de vellut.

Ells són Antònia Font, els culpables que siguin l'únic que escolto mentre faig el llit, surto a treure el meu poruc gos a passejar o quan vaog al cotxe camí d’on sigui. Les seves rimes fàcils i les seves lletres cortazarianes m’han seduït, enganxat, abduït. Ara comparteixo aquesta afició amb altres víctimes com la veterana companya de classe, l’Àngels, o el meu gran amic i demagog a parts iguals, en Torres.

Des d’aquí, suant com un porc per tots els porus de la meva pell una nit de juny, us convido a que els escolteu, reescolteu i els gaudiu.

Tòkio m’és igual, En s’estiu, Bamboo i sobretot Viure sense tu ja m’han robat el cor.

Esper (com dirien ells) que us agradin!

España is Epaña

Es veu que España ja no és més España, sinó "Epaña".

Quantes coses s'aprenen veient el Mundial a Cuatro. Llàstima que "nuestra selección" faci les maletes aquesta nit, per variar, per tornar cap a casona.

I com anava jo (i milions de persones) errat quan deia Cesc (de Fàbregas) o Xavi. És Cecs (com ciego) i Savi (com Saviola)!!

És molt possible que demà em faci una palla veient com J.J. Santos dóna la derrota...

Residència Ficus

Avui quan anava en bus (forçat per la prematura mort de la meva femenina moto que tant prometia) a la redacció del Herald Tribune (léase Metro), pel carrer Mallorca, he vist un local a peu de carrer que m’ha cridat l’atenció. Darrera dels vidres hi havia asseguts, com estaquirots, dos ancians que rondaven el segle de vida, i un tercer passava per darrera d’aquests a 2km/h amb l’ajut d’un taca-taca.

Després de pair la trista escena i veure com aquestes persones que van tenir la meva edat, que segurament van fer tantes coses a la vida, estan esperant el dia D (hauria de ser dia M, de mort), he alçat la vista i he llegit: “Residència per a la tercera edat Ficus”.

Per què els propietaris d’aquest centre li posen de nom Ficus? No hi ha altres mots menys cruels (encara que segurament no tant encertats)?

Sortosament el moviment creat per les natges d’una rossa que passava escassa de roba per la vorera m’han fet apartar la vista (i redirigir-la cap a la vida) i oblidar-me de l’escena.