21 abril 2006

Footing amb olor a pescaito

Amb l'estiu a la cantonada, un servidor es va plantejar si no fora convenient fer una mica d'esport. No nomès per allò de que "és sa", sinó també (i no ens enganyem), per poder estar presentable quan comenci la caloreta i no morir en l'intent d'aguantar la respiració quan vagi a la platja.

Amb aquesta idea de fibrar-me una mica més, si és que encara és possible, vaig anar amb el meu gran amic i company de fatigues Chicho (però que respon al nom de Alexandre en el su DNI) a fer una mica e footing (en realitat es diu jogging, mira tu quines coses). El cas és que dijous passat el vaig passar a buscar per casa seva, molt a prop del "Ferum de les Cultures", amb la intenció d'arribar, corrents, fins a la torre Mapre. Quina va ser la nostra desilusió quan als cent metres ja teniem flato i les cames ens feien figa.

Trampejant com podiem i arrosegant els peus de manera fàcilment perceptible vàrem anar superant les primeres platges. Corriem pel passeig que voreja les platges de Barcelona; Marbella, Icària, Nova Icaria...i erem superats per tota mena d'esportistes de totes les edats. Tots ells però, molt ben equipats. Cintes al cap, sabatilles amb càmeres d'aire o rellotges electrònics de darrera generació són alguns complements dels que nosaltres no gaudiem.

Però si no fos prou depriment veure com un avi de 70 anys et passa com si res pel teu cantó i tu, amb 23 anys i en plena flor de la teva vida amb prou feina pots treure la llengua per esbufegar, a l'alçada de la platja Nova Icaria i ja molt a prop del nostre objectiu, un conjunt d'olors molt familiars als dos esportistes ens van anar entrant a la velocitat de la llum per unes fosses nassals que anhelaven oxigen. Musclos, escopinyes, popets, calamars fregits (amb un oli reutilitzat des de les Olimpiades) entraven com si res pel nas i la boca. Amb un esforç sobrehumà per no mirar les taules on a la fresca parelles sopaven aquells plats tants cops degustats per servidors (i culpables en part que en aquell precís instant estiguèssim fent el pena per la platja) vam arribar al Pizza Hut que es troba just on comença el passeig i a prop on la jet barcelonina amarra els seus velers.

Després d'estirar-nos al terra amb el millor estil drapaire, i esperar 10 minuts a que ens tornés la respiaració, vam aixecar-nos per refer el camí. El fat va fer que cap dels dos no portès ni cinc cèntims, que segurament haurien anat a parar a la caixa registrador d'algun d'aquells restuarant-terrassa a canvi d'una ració de sèpia a la planxa. Així que, mentre observàvem impotents com turistes de color vermell (nivell d'insolació 15) sopaven i autòctons corrien com no farem mai nosaltres dos, tornàrem cap a casa seva.

Aquest cop, a peu.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Em tranquil·litza saber que no sóc l'única que, ara que s'acosta l'estiu, pateix pels mitxel·lins!
Ara bé, em preocupa pensar que utilitzaràs aquest argument com a excusa perfecta per dir-me que no quan et proposi d'anar a prendre a un gelat per Gràcia!
Fora bromes (i encara que et vaig dir que fer-ho és ser narcisista), espero que escriguis moltes més coses en aquest bloc, perquè així, quan estigui malhumorada, només em caldrà entrar-hi per somriure una bona estona. Un petó.
Firmat: À

OvV dijo...

Impressionant el relat sobre una jornada a la vida d'aquests 2 esportistes d'èl·lit!
Brutal...realment bo i m'he partit la caixa llegin-t'ho!
Espero que en vinuin de bons mentre espero el teu esperat article sobre el bodorrion...
OVV