30 junio 2006

El Desgraciat (amb majúscula)

Hi ha gent a qui li somriu la vida. A altres sembla que ens escupi amb mala llet mentre ens fa la botifarra.

Avui s’han conegut els beneficiaris de les beques Bloomberg de l’any vinent, somiades per molts (jo mateix) però reservades a uns pocs (a 8 per ser exactes). Des del meu estudi-sauna m’agradaria felicitar, d’entrada, a tots aquells que viureu 3 mesos a les costelles de l’alcalde de NY, aprenent i passant-vos ho bé. Altres, mentrestant, restarem a la bonica ciutat de BCN (que deixa de ser-ho tant quan surts una mica a fora).

Però espero no enfonsar-me gaire. Malgrat ara escolti Counting crows i estigui a punt de prendre’m una caixa sencera de Prozac, sé del cert que els dies em portaran dosis de felicitat que intentaré que superin la tristor i amargor que m’ha deixat saber que no podré anar a Londres l’any vinent (vaja, anar-hi segur que vaig, com acoplat a casa el Quim i l’Àngels). Aquesta no ha sigut la primera hòstia a la meva vida ni serà l’última. Poder les alemanyes que trobem al Rif ens alegraran la cara al Narcís i un servidor.

Moltes felicitats nois i noies que anireu a London. Jo seguiré escoltant colorblind fins que tingui gana i vagi a sopar.

Happy weekend.

29 junio 2006

Xangai no és Pequín


M’agrada descobrir coses cada dia. Assabentar-me de fets obvis que per mi no ho eren. Sóc feliç amb menudeses, encara que després puc sentir-me un desgraciat quan tot em ve de cara. Quan vaig caminant pel carrer, per exemple, m’agrada comptar els pisos dels edificis alts, mentre camino, com els que hi ha a plaça Cerdà. També gaudeixo mirant les teulades dels edificis quan vaig en autobús, tot descobrint balcons modernistes o terrasses a les que em porta la imaginació i en les que sopo una nit d’estiu amb els meus amics i tots som freelance i portem viallis...Són aquells sopars en els que el Chicho (que és cap d’expansió de Caixa Terrassa, viu a Gràcia, té una vespa i casc Momo) porta unes patates Lay’s comprades a l'Opencor amb la targeta dels seus pares, el Sala arriba tard perquè ha trobat embús a Begues (ha sortit tard del curro perquè no trobava el cinturó i no sap que no l’ha perdut, sinó que no l’ha dut mai) i l’Òscar porta uns cd’s de penya que només coneixen a un barri de Glasgow i fruita seca (herència dels sopars a ca la Tejada).

Però encara em fa més feliç descobrir grups de música. Sóc el típic tio simple que quan sent una cançó que li agrada d’un grup que no coneixia se les baixa totes fins avorrir-les. I és que copiar mitja biblioteca Xavier Benguerel té unes conseqüències.

Bé, doncs tot això ve perquè fa vora un mes vaig descobrir, per art de màgia, un grup que només em sonava d’oïdes (i que havia vingut a tocar a la UPF! tant de bo tornessin ara). És un grup mallorquí, de nom original (la seva primera fan), que fan pop d’allò més fresc (semblo el Tentaciones) i amb unes lletres abstractes de Joan Miquel Oliver (massa Cortazar) i una veu (Pau Debón) tendra i de vellut.

Ells són Antònia Font, els culpables que siguin l'únic que escolto mentre faig el llit, surto a treure el meu poruc gos a passejar o quan vaog al cotxe camí d’on sigui. Les seves rimes fàcils i les seves lletres cortazarianes m’han seduït, enganxat, abduït. Ara comparteixo aquesta afició amb altres víctimes com la veterana companya de classe, l’Àngels, o el meu gran amic i demagog a parts iguals, en Torres.

Des d’aquí, suant com un porc per tots els porus de la meva pell una nit de juny, us convido a que els escolteu, reescolteu i els gaudiu.

Tòkio m’és igual, En s’estiu, Bamboo i sobretot Viure sense tu ja m’han robat el cor.

Esper (com dirien ells) que us agradin!

27 junio 2006

España is Epaña


Es veu que España ja no és més España, sinó "Epaña".

Quantes coses s'aprenen veient el Mundial a Cuatro. Llàstima que "nuestra selección" faci les maletes aquesta nit, per variar, per tornar cap a casona.

I com anava jo (i milions de persones) errat quan deia Cesc (de Fàbregas) o Xavi. És Cecs (com ciego) i Savi (com Saviola)!!

És molt possible que demà em faci una palla veient com J.J. Santos dóna la derrota...

26 junio 2006

Residència Ficus


Avui quan anava en bus (forçat per la prematura mort de la meva femenina moto que tant prometia) a la redacció del Herald Tribune (léase Metro), pel carrer Mallorca, he vist un local a peu de carrer que m’ha cridat l’atenció. Darrera dels vidres hi havia asseguts, com estaquirots, dos ancians que rondaven el segle de vida, i un tercer passava per darrera d’aquests a 2km/h amb l’ajut d’un taca-taca.

Després de pair la trista escena i veure com aquestes persones que van tenir la meva edat, que segurament van fer tantes coses a la vida, estan esperant el dia D (hauria de ser dia M, de mort), he alçat la vista i he llegit: “Residència per a la tercera edat Ficus”.

Per què els propietaris d’aquest centre li posen de nom Ficus? No hi ha altres mots menys cruels (encara que segurament no tant encertats)?

Sortosament el moviment creat per les natges d’una rossa que passava escassa de roba per la vorera m’han fet apartar la vista (i redirigir-la cap a la vida) i oblidar-me de l’escena.

21 junio 2006

Ja tenim nou Estatut


Sóc plenament conscient de dues coses:

1. A hores d’ara el títol d’aquesta entrada no és notícia.
2.La gent està fins als c... de sentir a parlar d’Estatut (per tant és massa tard escriure sobre aquest recurrent tema).

Però acceptant d’entrada aquests dos supòsits que juguen contra meu, només m’agradaria fer unes poques valoracions (que com a tal són 100% subjectives).

  • Es pensa ZP que no l’hem “calat” a Catalunya? És a dir, es pensa que qui va participar de manera molt important a que ocupés La Moncloa (és a dir, els catalans/es) no hem vist com li ha fet el llit al pobre Pasqual reunint-se d’amagatotis amb l’engominat convergent? Tant ràpid se li han pujat els fums al “profesor leonés”? On són ara les precioses paraules “el poder no me va a cambiar”? Qui pensa que el recolzarà en els propers comicis?
  • No saben a Can Génova que la participació per aprovar l’Estatut gallec (apadrinat per la mòmia immortal) no va arribar ni al 30%? Clar que ho saben els molt putes. Ara pretenen desprestigiar el procés català apropiant-se no només dels No, sinó també de la gent que es va quedar a casa (millor dit a la platja).
  • Felicito a ERC ja que es va dignar a acceptar la derrota el passat diumenge, fet no gaire corrent en els temps que corren. Però només els felicito per això, ja que la postura metarfòsica que han mantingut durant tot el procés (inventant paraules dignes d’acudits) ha sigut penosa.
  • Finalment, on cony estaven el 50% dels catalans/es diumenge? Tant costa caminar 50 metres per anar a votar? I no em val l’excusa “no estava a favor ni en contra”. Existeix el vot en blanc, el nul, el sí i el no. Suficients. I si realment cap s’adequa al teu pensament...mou-te per canviar les coses. Estic fart del passotisme del personal.

    Poca cosa més. Aquestes són algunes reflexions que he fet a altres hores de la nit, no m’ho tingueu en compte.

    MVP de la jornada: Artur Mas i el seu perenne somriure (més justificat que mai).

19 junio 2006

Un oasi urbà


Monument nacional. S’hi mor, s’hi neix. S’hi torna a néixer.

M’agrada anar a l’hospital de Sant Pau. Algun cop a visitar un malalt. Poques vegades, sortosament. Altres per donar sang. Les que més.
Petita ciutat tranquil·la, verda, colorista. Un oasi de pau enmig de clàxons, fums, crits i furts.
Una corredissa blanca. Un crit d’alegria. Un gemec de dolor.
Un parc que amaga un hospital. Un gran arbre amb arrels pavimentades.

Persones grises

No existeixes. Per ningú.
Portes gorra vella i roba esquinçada.
Camines com un autòmat, arrossegant-te entre màquines sulfuroses.
No reps mirades, ni tan sols de menyspreu.
A la teva arribada li segueix un vidre de finestra que puja.
No existeixes.
La teva canya; uns papers ennegrits.
La teva credencial; una foto descolorida.
Formes part del mobiliari urbà.
No existeixes.

Per mi sí.

01 junio 2006

Competència religiosa


Davant “l’alarmant” creixement de persones que es declaren atees, el mercat de les religions es posa més dur que mai. Alguns ja no saben on anar a buscar clients. Altres en canvi sí que han trobat la solució per no ser persuadits per la competència.

pd. La foto, com no podria ser d'altra manera, pertany a una casa de Fachadolid.

Diálogos de taberna

Ayer tarde, más noche que tarde, al salir del “Viver d’associacions”, fui a tomar una cerveza a un bar anexo al Ajuntament de Barcelona. Dicho lugar se encuentra en una calle perpendicular al carrer Jaume I, en una subida oscura, sórdida, pero bella. No me acuerdo del nombre del lugar, aunque por el aspecto que presentaba bien podría llamarse Taberna Paco, o Bar Los amigos, pues no era más que eso, una tasca. Con sus más y sus menos, sus colillas por el suelo y sus paredes grasientas.

La barra quedaba a la izquierda y, delante de ella, 5 taburetes. Detrás, el rey de la casa. El hombre que hace más horas que el reloj Shweppes que cuelga detrás suyo. El hombre con camisa a cuadros, barba grisácea de tres días y pantalones manchados de aceite. Encima de él colgaba un televisor encendido que escupía imágenes en blanco y negro procedentes de una vieja película americana. El sonido era apenas imperceptible, y la conversación que mantenían los dos hombres-taburete no ayudaba a seguir el guión. En la mesa de al lado, una pareja conversaba mientras sus dedos se entrecruzan apoyados encima de la curtida madera. Dos cervezas medio vacías y un paqueta de tabaco rubio hacían de testigos.

Con el paso de los minutos me di cuenta que la voz que provenía de la persona que me hablaba se iba apagando a la vez que mis sentidos se esforzaban en captar cada olor de aquel local. Mis oídos cazaban las palabras de los clientes fijos mientras mis ojos escudriñaban, con disimulo, cada palmo del bar. Copas de coñac rancio cubiertas de polvo, sillas que fueron modernas en la época que a pocos metros de allí un Tarradellas gritaba que ya había llegado, y frías tortillas mutiladas que esperaban ser servidas en la jornada de mañana.

Este bar tiene nombre, dirección y pasado. En él se habrán vivido momentos históricos. Alguna celebración regada con champán del malo, algún partido de segunda seguido por los incondicionales y hasta algún atraco con navaja o jeringuilla, seguro, dada su situación geográfica.

Pero ese mismo dueño de palillo perenne en boca. Esa tortilla fría compañera inseparable de las aceitunas jaenesas. Esos dos incondicionales, fracasados con condena y condenados a fracasar, que ocupan “sus”taburetes mientras perdían las horas delante de un vaso de vino (de uno tras otro mejor dicho) conversando de banalidades y poblando sus frases de tópicos y frases machistas. Ese reloj de propaganda, cuya segundera le costaba pasar del 30. O esa decoración imposible, podrían ser parte de los millares de bares que pueblan España.

Y sólo en aquel momento, cuando apuraba las últimas gotas de cerveza de un vaso más sucio que limpio, agradecí que estos lugares, tan denostados por la mayoría, existieran. Sí, me gustan. No podrán competir contra sus fashions vecinos locales. Esos que están decorados con cuadros de pop art y camareras erasmus holandesas (toma pleonasmo!), iluminados por tenues luces rojas. Pero ni falta que hace.

Me quedo con la tasca. Con su mugre, su rudo servicio, su fría tortilla. Y sobretodo, con sus diálogos de taberna.