23 diciembre 2006

Neng


Mentre la caixa “nostra” tenia un eslògan per atraure als catalanoparlants (La Caixa, parlem?), hi ha una altra caixa, del país basc, que pretén atraure als cholos (Kutxa, neng).

Gag fàcil. Ho sé.

Bon Nadal i feliç any nou!

Àudio: Is this desire? (P.J. Harvey)

20 diciembre 2006

Girona m’encannnncantaaaaaaaaa!!!!!!!!




Àudio: la violació (Albert Pla)

Vaya...


M’agraden les nits caòtiques, sense rumb, com la d’ahir. Després de cardar-me una migdiada de quasi 5 hores, ho necessitava, vaig passar ràpidament per la dutxa (he estrenat xampú anticaida!) i em vaig acostar al Pastarito de Consell de Cent on només quatre companys de classe feien temps fumant cigarretes de manera compulsiva. No vàrem menjar malament, tret d’una desafortunada elecció d’un plat pasta per part del Narcís (vam compartir el sopar, com a bona parella que hem sigut). Sangria de la dolenta, lambrusco rosat i tot seguit a un bar que estava a la cantonada on em va sorprendre la música –gratament- i les portes del lavabo –negativament-. Uns càntics més tard vam fer via cap a Plaça Catalunya per decidir a quina de les “nombroses” discoteques que estaven obertes ens adreçaven. Les primeres tajes ja es deixaven entreveure aleshores, i és que tenir les galtes vermelles quan s’està a 8 graus, és simptomàtic. El bar que va guanyar tenir-nos com a clients fou el Moog. Bàsicament perquè Fellini estava tancat i ningú va donar suport a la meva proposta, que era acabar al Peep show de davant la uni. Així que vora les 3 un selecte grup de companys, les baixes ja superaven els que quedàvem dempeus, vam fer acte de presència a un dels locals més bruts i cutres de la Barcelona antiga. Farlopa, Mitsubishis i iris dilatats eren els protagonistes d’aquell indret (i jo em pregunto, que cony fotia tanta gent un dimarts a quasi les 4 de la matinada en aquell “antro”?). Per sort el Moog té una segona planta on ens vam poder refugiar del “chumbachumba” que regnava a la pista central, i allà, els pocs que érem, vam passar una agradable estona amb bona música i un Dj del gremi que no parava de fer performance’s a la seva gàbia. Però els moviments descompassats van acabar abans de les 5, quan ens van fotre fora vilment d’aquell forat. Així que arrossegant a dos tajats de manual que encara aguantaven amb nosaltres, vam arribar a Plaça Catalunya, i després d’esperar estoicament fins les 6 a que obrissin el bar de l’estació de ferrocarrils, vam esmorzar com uns senyors (un servidor; beicon+queso+cafè amb llet).
I és que les nits que menys prometen, com la d’ahir, es salven amb quatre riures tontos, un parell de cançons bones, algun amic perjudicat per la sangria i un bon esmorzar entre treballadors que aixecaran el país, aquell dia, que tu entraràs al llit a les 8.

Àudio: We are young (Supergrass)

Ohhhhhhhh!!!!!!!

Àudio: Your Day Will Come (Cousteau)

15 diciembre 2006

Per una okupació racional

El nostre ajuntament, autoetiquetat d’esquerres i progressista, perquè és el que ven, ha tornat a demostrar que no sap estar a l’altura per “gestionar” la seva complexa ciutadania. Els 100 primers dies de Jordi Hereu al cap davant de l’alcaldia han complert les expectatives, les seves: no fer soroll. Encara no el coneix ni Déu aquest home rialler, de papada generosa i sempre despentinat. I sembla que ja li estigui bé. Fa uns dies criticava en aquest mateix blog la nova normativa que atempta contra l’ús cívic del mitjà de transport més ecològic que es pot fer servir a la ciutat, la bicicleta. Ara m’agradaria reflexionar en veu alta un cop més sobre l’actuació municipal en el cas de la doble gran desocupació que ha tingut lloc, precisament, al meu barri.

Per bé que em considero d’esquerres (tot i que em posiciono contrari a certes polítiques/idees flower-power que provenen d’aquest eix), mai he acabat d’entendre el moviment okupa. Ja sé que la majoria d’aquest col·lectiu deu pensar que jo sóc un jove acomodat, immòbil, sumís i que li faig el joc a l’estat neoliberal i capitalista ferotge (i no sé quants més adjectius més del gènere reivindicats de manera repetida a totes les manifestacions, sigui el que sigui el que es reivindiqui), però no em comporta gran angoixa. Entenc i sovint comparteixo que la vida és quelcom més que una feina de 8h diàries, una hipoteca, un cotxe i dos fills. De fet, valoro molt la determinació d’alguns d’aquest col·lectiu (els autèntics) de viure la vida que realment volen, renunciant a mil comoditats i prestacions. Però jo m’he decantat per la vida sumisa, d’estudiar (més aviat poc), ser becari-precari, i intentar trobar alguna feineta que em permeti independitzar-me. Així que malgrat no vulgui ser okupa crec que moltes de les seves reivindicacions són legítimes i justes, i que la societat hauria d’obrir els ulls alhora que l’ajuntament hauria d’actuar per canviar substancialment la situació. I ara és quan entren en joc la desocupació a la Makabra primer, i de Can Ricart després.

Com és possible que a en una ciutat com Barcelona, limitada per la orografia, hi hagi milers d’habitatges buits pel simple fet d’especular i aconseguir uns majors beneficis rentistes (és a dir, sense moure un dit)? Això en una ciutat que es ven al món com “cosmpolita”. No ho veuen a la Plaça Sant Jaume que les dificultats que troba el jovent barceloní/català per emancipar-se i trobar una feina digna repercuteix negativament en la economia global del país? Com és possible que el lobby que aplica un reduït grup de promotors/constructors pugui més que el clamor i necessitats de tota una societat?

Què ha fet malament el col·lectiu que habitava a la Makabra i Can Ricart a part de servir a la ciutat en forma d’art i espectacles gratuïts? Cap queixa del veïns, reconeguts per artistes de l’estranger com el Circ du Soleil o autòctons com el pallasso Poltrona mentre l’Ajuntament de BCN, enlloc d’invertir i adequar un espai on hi pugin treballar i viure, dialogar amb ells i aprofitar per a tota la ciutat les habilitats d’aquest col·lectiu (que és el que hauria de fer), no només no fa sinó que els fot fora de naus industrials abandonades. Però no és que tirin a terra Can Ricart per fer pisos de protecció oficial, o parcs, sinó que els camions de ciment ja esperen el seu torn per abocar la càrrega en aquests espais, dels últims sense edificar a la nostra ciutat.

Sóc partidari de la propietat privada. Crec que ningú pot ocupar les propietats d’un altre i que l’estat ha de protegir l’okupat. Però l’ha de protegir si realment fa ús de l’espai! No pot ser que pisos i més pisos estiguin buit, que persones amb cognoms bens coneguts comptin amb desenes de pisos rellogats a preus altíssims o buits. No pot ser que naus industrials buides des de fa anys, obsoletes i fins i tot perilloses estiguin en aquestes condicions sine die, esperant veure apujar-se el preu del solar. Això no és pot consentir, i menys en una ciutat d’espai limitat com és la nostra. Mentre hi hagi joves vivint amb els seus pares perquè no poden assumir llogar un pis (ja no parlo ni de compra), pisos pasteres on immigrants que cobren per sota del salari mínim s’hi apilen per mal viure, o gent gran que és diàriament assetjada perquè abandoni les seves llars, mentre això passi, calen mesures més radicals. I l’ajuntament això no ho veu. De fet sí que ho veu, però l’Hereu (almenys faig una rima fàcil) prefereix mirar cap a un altre cantó.

És per tot això que aprofito per felicitar a un altre govern (amb els mateixos companys de viatge que el municipal), el de Catalunya, perquè el passat dimarts va aprovar la llei de l’habitatge que impedirà que ningú pugui tenir pisos sense ocupar durant dos anys. Davant de problemes greus, i aquest n’és un, calen mesures fortes. Espero que l’Ajuntament de Bcn prengui nota i mogui fitxa aviat.

Pd. Així com em rebenten els especuladors que no aporten res a la societat i simplement utilitzen les seves propietats (sovint heretades) per xuclar la sang a la població necessitada, odio quasi més la xacra social que són els grups (normalment joves) que no aporten res a la societat, embruten, trenquen mobiliari urbà etc. actuen de la forma més hipòcrita mai vista. Per què cony alguns d’aquests okupes de boquilla no van a viure en pau amb la natura, i així es podran autogestionar, a pobles remots de Catalunya (on les poblacions envellides els acollirien de bona gana)? Per què han de viure al bell mig de Barcelona/Gràcia? No mola ser un okupa al Pont de Suert?

Pd2. Per què es barallen tant al Congreso per reformar Espanya i fer-la més federal o per seleccions autonòmiques (“se está violando la Constitución" diuen molts) i en canvi ningú s’indigna quan l’estat no garanteix un dret constitucional com és el d'un habitatge digne?).

De moment moltes preguntes i poques solucions.

Àudio: When you were young (The killers).

13 diciembre 2006

Porca misèria


Hi ha gent a qui li afecta molt la televisió. Tant, que porta a la pràctica allò de “haz lo que vieres” (com cony es deu dir aquesta frase feta en la llengua de Pompeu?). Jo mateix estic cursant (que no Kursal, que està a Donosti –guanya il·luminat, no Òscar?-) periodisme perquè porto un Pepón Nieto a sobre que no me l’acabo, sobretot per la panxa (tant de bo fos el Coronado, que no coronilla (segon gag dolentíssim). Altres van decidir ser policies després de donar-se un cop al cap, perdó, després de veure la sèrie Policias. I recentment, Urgencias i Mr. House estan fent que més joves vulguin estudiar medicina (el tema señorita infermera encara posa al personal). Però a lo que anava, el més sorprenent és que inclòs algunes series catalanes han aconseguit que alguns dels nostres veïns s’hagin begut l’enteniment i actuïn com els seus ídols televisius. Sinó com s’explica que avui a les 19:15h mentre estava aturat a un semàfor al carrer Aragó amb Borrell una pijipopera de bufanda negra i cadència buscada passegés el seu cul acompanyada d’un...porc senglar!!!!!

Aviam gent, està bé assemblar-se al Joel Joan (físicament, s’entén), o voler saber tant com la meva estimada (ai si ella ho sabes!) Terribas, però cal portar lligat un porc senglar negre pel centre de Barcelona? I tu, porc senglar, cal que vagis fent iiiiioink oinkiiii!!! mentre creues pel pas de vianants?

Una mica de respecte si us plau, a tots dos.

En fi, genialitats de Barcelona.

Àudio: I will follow you into the dark (Death Cab for cutie)

Aquesta senyera l’he trobat al blog barcelona1714.blogspot.com i m’ha fet molta gràcia. Desgraciadament a vegades les caricatures no deixen de ser un fidel reflex de la realitat.

Àudio: Mediterráneo (Serrat)

Quin món!

Navegant a altes hores de la nit (perdent el temps, vaja), he pogut descobrir amb il·lusió una secció ben curiosa a www.elperiodico.cat. Sota el nom de “Quin món!” (tot i que s’hauria de dir quina gent), aquesta secció mostra la cara més còmica dels éssers humans, després de l’apartat de política i esports és clar, amb notícies que no tenen pèrdua.
Us animo “fervientemente” a que la visiteu i llegiu la notícia xorra del dia abans d’anar a dormir, tot just després de veure com està Espanya a nivell polític, quines matances continuen produint-se a Àfrica, i quin turmell s’ha esquinçat aquest cop en Ronaldinho. Trobareu perles com “Un avió efectua un aterratge forçós als EUA després d’un atac de flatulència d’una passatgera” (6/12/2006) o “els preservatius són massa grans per a la majoria dels indis segons un estudi” (8/12/2006).
Que vagi de gust.

Àudio: Luvstory (Sigur Ros)

11 diciembre 2006

Indignant


I jo em pregunto, com sempre, què cony ha fet Heather Mills (abstingueu-vos graciosos) per que a les portes del 2007, Paul MCartney li hagi de pagar una “pensió” de divorci que puja a 177 € milions?

No estic en contra de les pensions a ex-dones sempre i quan s'hagin de quedar els fills (que aquesta és una altre, visca la injustícia!) i sempre i quan hagin arribat a aquest acord amb el marit (o viceversa eh, feministes!). Però del que si estic en contra és d’aquestes sangries que es fan a les ex parelles pel simple fet de que siguin més famoses/riques que elles/ells.

Que cadascú aguanti la seva vela, en un món on cada cop més som més individualistes i on el model de família tradicional, almenys a occident, està desapareixent.

Àudio: La vereda de la puerta de atrás (Extremoduro)
El que tenen els viatges, els que curts també, és que quan tornes a casa s’acumulen les notícies.

Això m’acaba de passar a mi. Tot just n’he llegit dues, una de bona i una de dolenta. I totes dues necrològiques.

La bona: ha mort Pinochet (llàstima que no ho fes condemnat).

La dolenta: també ha mort el gran Lauren Postigo.

Des d’aquí el meu més sincer tribut a aquest amant de la cobla.

RIP

Àudio: Eres (Café Tacuba)