17 noviembre 2007

Els putos amos

Són els cracks que fan Muchachada Nui. Amb l'Enjuto Mojamuto, el Gañán o Celebrities (Kofi Annan dels millors) entre d'altres.

Aquí un link sublim.

http://muchachadanui.rtve.es/videos/09-la-cinta-vhs.html



Pd. La foto no té a veure amb ells, però m'ha fet gràcia.

Àudio:, Dans La Merco Benz (Benjamin Biolay)

13 noviembre 2007

El ludòpata


Aquest jugador de pòker de timbes il·legals pateix ludopatia i té vetada l'entrada a tots els casinos d'Espanya. Jove, format, agraciat i sobretot alt, només té la opció de jugar a partides clandestines organitzades al Pallars Jussà.
ING Direct i El cobrador Escocés el busquen per fer-li complir els nombrosos deutes que té.

Mostar, setembre de 2007

Maleïda espera

Per norma general m’agrada tractar bé la gent gran. Em refereixo als petits detalls: cedir-los el seient al bus o al metro, tractar-los de vostè, o passar per alt les seves grolleries i sermons. No és que els reverenciï, però sí que crec que els brindo un tracte afable i cortès. Però avui, membres d’aquest “col•lectiu” m’han enervat.
Estava esperant a l’ambulatori, a la saleta on fas temps abans de passar una hora més tard de la cita que et donen al teu metge de capçalera, quan un petit grupet de jubilats han començat a discutir. De fet no discutien, ja que tots estaven d’acord, sinó que practicaven el seu esport preferit: rajar del govern, de les empreses, dels immigrants i, com no, del jovent.
Jo, covard de mi, no he aixecat en cap moment la veu, i mira que tenia arguments per debatre part de les seves estèrils discussions. Mentre ells criticaven jo anava fent l’Autodefinido del suplement Domingo.
La seva conversa, caòtica, farcida de tòpics, amb crítiques fàcils i previsibles, anava ballant de tema a tema. Primer de tot han criticat que tres joves xinesos feia estona que eren atesos pel metge què tots esperàvem. Han començat a fer especulacions; que si amb molta probabilitat no pagaven a la Seguretat Social i que això era injust –de fet un d’ells ha dit textualment: “yo no sé si pagan a la SS, pero...”-; que si són una plaga, que si els exploten als restaurants (és curiós veure com es compadeixen d’ells quan a la frase següent els matxaquen); que si etc.
També han tingut temps per criticar el govern. Les seves fletxes anaven carregades de ràbia per la pujada de preus dels productes d’alimentació bàsica. No es creien que un increment del cru pogués afectar altres productes de la cistella de compra dels ciutadans. De fet, un dels jubilats amb el cabell ja groguenc però pentinat no parava de repetir “que no nos enganyen: qué tendrá que ver el petróleo con el pan”. Jo no sé molt d’economia, bé, més que ells segur, la que recordo de la facultat, però sóc conscient de les meves limitacions i això no em permet fer asseveracions com les que feien. Però si ni saben què són les corbes de demanda o l'índex de Gini!!!Està bé ser una mica incrèdul a la vida, però no un ignorant incrèdul i prepotent. Ah!, també han inclòs al sac als defensors del poble (sic), i als diferents defensors del ciutadà. Ja em diràs tu quina culpa tenen ells. La discussió sobre el preu del petroli s'ha acabar amb un lacònic “todos nos roban”. Curta frase a la que tots han assentir silenciosos.
Les paraules més complicades de l’autodefinit se’m resistien. Mentrestant, els meus col•legues d’espera començaven a atacar aquest cop el jovent amb una munició d’arguments clàssics: que si no tenen ambicions, ni esperit de sacrifici, ni totes aquestes ximpleries. De fet, el que m’ha resultat més divertit ha estat el moment en el què una dona que rondava la cinquantena, la joveneta del grup, ha recriminat que la joventut d’avui no es manifestés per res ni intentés canviar res. Com si estiguessin d'acord amb les manifestacions en favor dels matrimonis homosexuals o haguessin pogut acabar amb 40 anys de franquisme. I tampoc els culpo per no haver-ho aconseguit.
Al final he pogut escapar de l’escena com a l’anunci de Cuatro i entrar al despatx del metge, no sense sentir abans com el jubilat amb veu de carajillo i més mala llet deia “se van a enterar”, referint-se els de recepció, quan ha descobert que s’havien equivocat al donar-li l’hora per recollir les medecines. L’homenet estava molt cabrejat perquè perdia el temps allà, a la sala d'espera, com tots, i ha arribat inclús a vacil•lar i contestar al (sant) doctor quan ha gosat sortir per cridar el nom dels nous pacients que atendria. I el que em dóna més ràbia, és que segurament aquest/s homenet/s no ha tingut altres coses a fer a la sortida de l’ambulatori. Santa paciència.


Àudio: Ni una sola paraula (Roger Mas)

31 octubre 2007

Cara i creu

Està bé això de tenir sort a la vida. Ser un ‘suertudo’, vaja. De fet, hi ha gent que diu que la sort no és té, sinó que es busca. I en part, és veritat.
En aquest any que en breu finiquitarem, m’han passat força coses. O, dit d’una altra manera, he fet que em passessin algunes coses.
N’hi ha de positives, de molt positives. Si tot va bé, a finals de l’any vinent gaudiré d’un pis de protecció oficial (lloguer, no pas compra) pels propers cinc anys. I vist com està el pati immobiliari –promeses del senyor Baltasar a part-, hauria d’estar content.
També marxo a viure a l’estranger un any. Un anys sencer si sóc capaç d’acostumar-me a la pobresa, les desigualtats i si el meu còlon guanya la partida al curry.
A més, he conegut gent fantàstica i gent no tant fantàstica.
Per contra, la mala sort també m’ha acompanyat. Primer un esquinç aparatós al turmell dret em va sorprendre a una platja paradisíaca de Mallorca. També unes recents angines, d’allò més molestes, em van visitar fa cosa d’un mes. Seguit una caiguda en moto, amb turmell anteriorment citat inflat i blaus a les cames (em remeto a la foto), i per acabar, una relació que no acaba de rutllar. Entono el mea culpa en tots aquests infortunis.
Per si això no fos poc, el cap de setmana passat vaig anar a buscar bolets i no vaig trobar-ne ni un de comestible.

La vida, com deia el gran Forrest Gump, és una caixa de bombons: mai saps quin et tocarà...cada dia.

Àudio: Space Oddity (David Bowie).

15 septiembre 2007

Una esgarrifosa mirada


Un testimoni amb molts collons. Aquesta podria ser la perfecta definició del gran fotògraf James Nachtwell, reporter de guerra que ha donat a conèixer mitjançant les seves fotografies moltes injustícies que es donen* en el nostre estimat i maltractat planeta.
Espero que, com bé diu ell al seu web, el que ha fotografiat no s’oblidi ni es repeteixi mai.

Link del seu domini : http://www.jamesnachtwey.com/

També recomanat el documental “War photographer”.

* ”Es donen” és un eufemisme de “els humans fem”.

Àudio: Sucede (Extremoduro)

El cas d'espionatge a Ferrari en versió Lego

Per qui no hagi acabat d'entendre el cas d'espionatge de McLaren a Ferrari en aquesta pàgina podrà veure en versió Lego qui són els protagonistes i quina la trama d'aquest culebrot.

http://www.elpais.com/graficos/deportes/trama/espionaje/McLaren/-/Ferrari/elpgradep/20070913elpepudep_1/Ges/

05 septiembre 2007

02 septiembre 2007

La paraula geriàtric és lletja

Divendres passat em va tocar anar a fer una entrevista a una dona que complia 100 anys: na Consuelo Ponce. El cas és que el tema era força maco, i l’havia demanat el programa (que odio, dit sigui de pas), Gente, de la Primera. Per tant, s’havia de fer per collons. Em vaig desplaçar amb el càmera més sinistre de l’agència (t'estimo calvo ;) ) a una preciosa residència per a gent gran situada al barri de Horta, a la falda de la muntanya, i des d’on es veu Barcelona, fins i tot el mar.
Només entrar ens va rebre el responsable del centre, molt amablement, però un cop franquejat el primer vestíbul vam accedir a una sala plena de cadires i sofàs on s’hi estaven una desena d’avis i avies embadalides, amb la pell blanca farcida de venes verdes i amb la mirada perduda. Una televisió engegada però sense so era l’únic signe de vida del saló. Aquesta imatge em va colpir molt, i un sentiment de pena i llàstima em va recórrer tot el cos. Semblava un cementiri de cossos on només quedaven figures immòbils, com espectres. La tristesa de les cares dels pacients/clients contrastaven amb els somriures i bromes que els dedicava un personal entregat (i digne d’exemple).
Per sort, la dona que em va tocar entrevistar estava més lúcida que jo. És una àvia encantadora, plena de vitalitat i amb molta memòria. Tant de bo tots acabéssim el nostre viatge com ella i no com la resta dels seus companys.
Felicitats, Consuelo.


Àudio: Temps i rellotge (+ la versió Ni una sola palabra) (Sanjosex)

30 agosto 2007

Les coses com són
















La mort d’una persona jove sempre causa pena. I si és esportista, consternació i perplexitat. Aquest el cas d’Antonio Puerta, jugador del Sevilla que va morir la setmana passada amb només 22 anys.
Jo també vaig lamentar la seva mort, però no més que la d’una de les 50 mort diaries d’Iraq, o la del treballador peruà que mori a les obres de l’Ave, com ha succeït aquesta mateixa setmana.
Em fot el tractament que s’ha fet de la mort del jugador. Per què s’ha parlat més de Puerta que no pas de Francisco Umbral (que tot i que alguns només el recordin pel famós “¿cuándo hablaremos de mi libro?”, va escriure més de 80 llibres, ahí es nada).
No tinc res contra Puerta, però em fot és com s’ha magnificat.
Ara resultarà que el lateral esquerra era un dels millors i tenia un gran futur. No, si dolent no era. Però no ens enganyem, no era Henry, ni Ronaldo ni Roberto Carlos.

Em fustiga que quan mor una persona es magnifiqui (per tant, artificialment), les qualitats que va tenir en vida. Com també em fot que quan es critica una persona per X motiu, però sense maldat, algú sempre diu allò de “però era molt bona persona”, o “sabia fer molt bé allò” o “però en aquell altre camp era el millor”. Quan es critica a una persona per un fet concret, perquè no la fa bé o perquè és així, per exemple, sempre ens hem de compadir i dir alguna cosa bona. Doncs no. Si aquell és gordo i estem parlant de físic, ho és i prou. Potser també és molt fotògraf, però no parlem de fotografies ara.

En fi, crec que d’això ja vaig parlar. Em repeteixo. Mira on m’ha portat el Puerta.

Siguem és honestos i aparquem la hipocresia, encara que sigui de tant en tant.

Algú vol sexe? ;)

Àudio: Mr. Arrogance (Queyi) Per cert, aquesta noia (tieta d’una amiga de ma germana) és boníssima!

29 agosto 2007

27 agosto 2007

Encantado...

con el desencanto. En los apenas diez días de vacaciones que pasé de vacaciones en el pueblo paterno pude conocer, a través de una gran película de Jaime Chávarri, El desencanto, la existencia de una de las familias españolas más interesantes: los Panero.

(Aviso de antemano aviso que desconozco la familia así como las obras de sus miembros. Aún así recomiendo que se leer los poemas del hijo mediano, Leopoldo María)

La historia es sincera. Chávarri entrevistó en 1975 a la viuda del poeta del régimen franquista, Leopoldo Panero, y a sus tres hijos: Juan Luis, Leopoldo María y Michi. Pero a pesar de la sencillez del guión, el director consigue que los protagonistas se confiesen y muestren que el modelo de familia franquista resultó ser, en muchos casos, un fracaso absoluto, y que muchos de los “respetables” de aquellos años, como hoy día aún sucede, vivían una vida hipócrita protegidos por una burbuja de mentiras.

El mejor resumen de la película, la frase que sintetiza la realidad de los Panero, la da en un momento dado del film el hijo pequeño, Michi Panero: Todo lo que yo sé sobre el pasado, el futuro y, sobre todo, el presente, de la familia Panero es que es la sordidez más puñetera que he visto en mi vida.

Felicidad Blanc es la madre ‘tragalotodo’ y artífice de la buena imagen de la familia. Una mujer culta pero manejable. Juan Luis, el hermano mayor y aspirante a sucesor del padre se convierte en poeta fracasado. Actualmente vive en l’Empordà.
Leopoldo María. El mediano, el auténtico genio. El poeta loco vive actualmente en un psiquiátrico.
Y Michi, el menor. Testimonio de las disputas familiares, no pinta gran cosa. Fue crítico de televisión para El País. Murió en Astorga en 2002.


Tras el éxito que tuvo “El desencanto”, que servidor desconocía completamente, el director Ricardo Franco dirigió una segunda parte en 1994: 'Después de tantos años'. Menos intensa y sorprendente aunque igual de atractiva. Y es que cuando se tiene la mejor materia prima, se haga lo que sale bien.


Audio: The blower’s daughter (Damien Rice)

El parabrises

Un jersei blanc immaculat, de l’HM per a més senyes, ma fet sentir avui com un parabrises. La qüestió és que aquest matí he anat, com cada dia, a la ràdio. Per arribar-hi utilitzo la moto, i he d’agafar l’autovia c31. Un cop he arribat, mig adormit, me n'he adonat que duïa uns pocs mosquits esclafats al pit. Es veien força ja que el fons, com he dit, era blanc. M'he sentit, per primer cop, com un parabrises.

A primer cop d’ull he pensat que potser eren mocs secs que s’havien quedat enganxats, ja que més d’una vegada he hagut de treure amb palanca mocs matiners secs, d’aquells que no marxen per la pica quan et lleves. Però no, aquest cop es tractava de petits mosquits.

Suposo que no només avui he matat amb el meu esculpit pit insectes, però la casualitat ha fet que només avui me n’adonés.

Coses que passen a l’estiu.

Àudio: El rayo verde (Sr. Chinarro).

25 julio 2007

Boníssima pàgina. Recomano que arribeu fins al final i que quan el iaio us pregunti coses trigueu uns segons a respondre.



http://www.greatpockets.com/index.php

Locke ha guanyat a Rousseau

Només sortir del Teatre de les Flors aquest vespre li he confessat a la meva germana: ”crec que no ho he entès del tot”. Ara, amb perspectiva, veig que amb prou feines he entès res.
L’obra en qüestió era “Imperium”, de la Fura dels Baus, i hi hem anat perquè li devia un regal a la meva germaneta i he aprofitat per regalar-me també a mi un espectacle carregat de sexe i violència. Em venia de gust, per què negar-ho. En definitiva, després de veure aquesta curiosa/impactant obra, en la que l’espectador deixa de ser espectador i passa a ser actor-espectador, he conclòs que no cal que ens esforcem en canviar el món. El que pretenia ser una crítica a la violència gratuïta i a l’abús de poder, s’ha revelat, per a mi, en una evidència més de que l’home és un llop per l’home (un cabronàs, vaja), i que la bondat la deixem a casa tan bon punt adquirim poder. I em pregunto...per què no pot ser així? Per què no ha de ser així?
És dur, però crec que irremeiable.


Àudio: ¿Por qué me llamas a estas horas? (Standstill)

16 julio 2007

Ok makey!


Apuro els darrers minuts de diumenge. Un cop més el cap de setmana ha pasta volant. (Faig un incís per expressar el meu suport a que puguem dir en slang català “capde”, tal com en castellà diem “finde”). Aquest capde ha sigut molt musical. Tal com han fet 100.00 persones més, he anat al Summercase. Suposo que moltes entrades de blogs i fotologs d’avui parlaran exclusivament d’això. Fotos borroses de concerts. Paraules per recordar moments. Grups que has escoltat sempre al cotxe o al discman (ara mp3) al bus.
D’aquesta edició m’agradaria destacar, en primer lloc, Arcade Fire. No els coneixia gaire, només em sonava alguna cançó, però m’ha encantat la força del grup i el seu toc folk. També la gran PJ Harvey. La dona que pot tenir veu greu de suburbi o fina angelical, segons li convingui. Llàstima de l’emplaçament, ja que la carpa escollida em va fer sentir com a una sauna.
I el gran Dj Shadow. Gran entre els grans. No sóc amant dels Dj (o no de molts), però en aquest li demanaria per casar-m’hi. Humil, impecable, divertit i ‘grande’. Sentir les seves cançons en directe ha estat un plaer. Altres grups també han sigut de profit. Kaiser Chiefs, Chemical Brothers o els ja clàssics Astrud. Potser sota els efectes d’alguna substància psicotròpica (era dels pocs que no anava drogat), hagués gaudit més.

Però en els dos dies de festa també hi ha hagut moments per a menjar al jardí (no al meu), fer uns banys (no a la meva piscina) o prendre el sol (no a les meves tumbones). Moments de mojitos a la platja i fins i tot de braves i chocos al barri. Tot pinta bé. I a més, aquesta setmana, que quedo de Rodríguez.


Àudio: Rebellion (Arcade Fire)

13 julio 2007

Nuevas (Delhi)

Feia dies que no escrivia, però és que entre la ràdio al matí (on per fi faig coses divertides i útils) i el curro a la tarda no havia tingut temps. I tampoc massa ganes.

Des de la darrera vegada que vaig postejar m'han passat algunes coses. Vaig gaudir d'un cap de setmana fantàstic a Sardenya (us la recomano de totes totes, sobretot si us agrada el submarinisme i menjar bé). Amb bona companyia. I abans d'ahir em van comunicar on estaré tot l'any vinent treballant. Per si a aquestes alçades no ho sabeu, tot i la foto, us ho dic: la Índia. Concretament a Nova Dehli.

En fi, com es diu en aquestes ocasions, estic “molt content", "il·lusionat", "feliç" i bla, bla, bla.

A més, avui Summercase (PJ Harvey, Dj Shadow, 2manydjs, The chemical brothers, Bloc Party...). I demà... barbacoa!

Bon cap de setmana

27 junio 2007

Comparatio

Las comparaciones entre los seres humanos nos obligan a actuar de una forma totalmente falsa. De hecho, muchas de las acciones banales que hacemos a diario están motivadas por la comparación, es decir, actuamos bajo la amenaza que nos puedan comparar con “lo normal”, y por lo tanto evitamos que nos “encasillen”. Con este planteamiento tan etéreo no pretendo liberarme de la faja de nuestra sociedad, pues nunca fui un revolucionario en nada, sino simplemente desahogarme.
Si bien es cierto que han sido muchas las veces que la comparación ha servido a la humanidad para avanzar; ya sea en el campo de las empresas, política, medicina, universidad etc. muchas veces nos impiden disfrutar y actuar con sinceridad.
¿Por qué no puedo decir en voz alta que me aburre Y? ¿Por qué tengo que decir a X que le queda bien el nuevo peinado?¿Por qué hacer ver que trabajo cuando el jefe se pasea cerca de mi puesto?¿Por qué no puedo escupir lo que no me gusta?¿Ni a quien se lo merece?¿Y por qué no hacer el amor con H, una mujer que me saca 20 años?
Pues porque no es lo que procede. Porque los demás no lo hacen. No sé si es precisamente por eso mismo, que los demás no lo hacen, o que de verdad mi gusto es un poco “outsider”.
Por desgracia, si mañana hiciera lo que realmente me apetece estaría antes de anochecer, con mucha probabilidad, durmiendo en la Modelo.
Peccato, que dirían los italianos.
La vida sexual de l'home té dues fases, la primera, en què ejacula massa aviat, i la segona, en què ja no trempa.

Gran frase de l'escriptor Michel Houellebecq

25 junio 2007

Good vibrations

Aquesta és la pota ranca que m’ha acompanyat els darrers 10 dies. Avui, després de visitar el meu metge de capçalera a l’ambulatori i contra tot pronòstic, m’han tret el guix i m’han posat una bena compressora. Ben cutre, la veritat.

Però estic content. Content perquè en poques setmanes podré conduir de nou, caminar amb normalitat, dutxar-me sense haver de recolzar el peu dret a la tassa del lavabo i veure noies en top-less a la platja.

També perquè tinc ganes d’anar a treballar (sic) a l’agència i d’involucrar-me, per fi, en la ràdio local en la què vaig col·laborar el passat estiu.

Aquesta setmana però m’espera més pànxing, més lectures i acabar d’engreixar-me un pèl més. En ello estamos.

23 junio 2007

Lamentable

Lamentable és la imatge que ha donat la plantilla del Barça a Sud-àfrica. No pel partit ofert ni per les presses per agafar el trofeu i fotre el camp –del camp-, sinó perquè només Iniesta, Thuram, Belletti, Gio i Oleguer es van desplaçar a Pretòria per visitar a Nelson Mandela. Era voluntari, és clar.


Lamentable també és la nova prohibició imposada pel govern polonès de fer top-less a les dones. Els homes panxuts i amb tetes encara poden practicar-lo.
Polònia: un país que cada cop tinc més ganes que li fotin una patada al cul, el treguin d'Europa i l’enviïn a Vladivostok.

21 junio 2007


Goodbye temps universitaris

Àudio: El rayo verde (Sr. Chinarro)

Fary


Risueño, feo, afable, retaco, bonachón.

Hortera, saleroso, divertido.

Carismático, apreciado.

El Fary.

(20 de agosto de 1937-19 de junio de 2007)

El único “artista” que me gustó que traspasara la frontera de la gasolinera.


Adjetivos, y más adjetivos se me suceden en la cabeza al pensar en José Luís Cantero, “El Fary”. Todos ellos positivos. Excepto los atribuibles a su físico o saber vestir, claro está. Lo cierto es que hoy me he quedado de piedra al conocer su muerte. No me lo esperaba. Era –ya podemos usar este tiempo verbal- una persona, personita, que crees que no puede morir nunca. Aún me parece verlo esta misma noche, en directo, bailando, cantando y riendo en alguna gala casposa de TV1. Pero no. A partir de ahora será en diferido.

No me gustaba su música. Tampoco su vestir. Menos aún sus bailes. Tampoco los programas en los que salía. Ni la letra de sus canciones. Pero sí su manera de ver la vida, de hablar, de ser persona. Buena persona.

Ha muerto un artista. Callejero, pero auténtico.

Pd. Siempre nos quedará “eres más feo que el Fary comiendo limones”.

Audio: Paloma que pierde el vuelo (el Fary)

Link: http://www.youtube.com/watch?v=Pc3MnW3JLGk

Una jutge concedeix la custòdia al pare d'una nena per posar remei a l'aversió que la mare li va inculcar


(publicat a El Periódico el 20-06-2007)

Per fi un jutge - en aquest cas jutgessa, que té encara més mèrit- ha fallat a favor d’un pare en una sentència sense precedents però no per això nova.
Estic ben tip que la custòdia dels fills després del divorci, esdeveniment cada cop més usual, vagi a parar, per defecte, a la mare, privant al pare del seu dret a participar en l’educació dels seus fills. Suposo que algun demagog em defensarà que tenir els fills la tarda de dimecres i un cap de setmana cada quinze dies ja és participar en l’educació de la descendència, però no dedicaré més paraules a aquesta mena de tarats.

Estic content que per primer cop es protegeixi el dret del pare –el de la tita- , enfront el de la mare, i que fem un acte de justícia després de tantes custòdies repartides per defecte al gènere femení sense tenir en compte la intenció del pare ni les facultats de la mare.

Perquè si volem justícia –i jo crec que la vull- ha de ser per a tots. Per a elles, i per a ells.

A més, els avis materns estan imputats per no complir el règim de visites amb el seu pare. Chapeau.

Pd. Sí, tot el front que es veu és meu. Tot meu.

Foto: Mon pare, mon germà i jo mateix a Astúries (agost 2006)
Àudio: "eungenio" Salvador Dalí (Mecano)

18 junio 2007

Tullido és tolit

El cap de setmana pintava bé. Més que bé, per ser franc. Ja feia dos mesos que havíem decidit, una calorosa nit a la sala-sauna de pc’s de la Pompeu de Ciutadella, comprar bitllets d’avió per anar a veure in situ l’illa que va veure néixer i créixer (i de quina manera!) la nostra estimada amiga Marta.
Aquella nit d’abril vam comprar bitllets per 11, però que per desgràcia eren de diferents vols. Un cop a Son Sant Joan, divendres nit, ens vam acostar a Goldcar, l’empresa de lloguer de cotxes més cutre de Mallorca però on fan uns preus més que bons (gràcies Àngels), per recollir dos Ford Fusion, mentre la mare de la Marta, fent un darrer esforça, s’apropava a l’aeroport per deixar-nos el seu cotxe, un Ka, i s’enduia uns bombons Godiva que no va obrir davant nostre L
Després de recórrer amb la boca oberta cada racó de ca la Puyi, vam anar a Inca per prendre una copa en una bar on la música era més que bona.
Dissabte ens vam desplaçar cap a la platja Es Trenc, idíl·lic indret si no et trenques un turmell.
Vam prendre el sol, ens vam banyar, i van caure els clàssics “calvos” de rigor. Però tot just abans de marxar, quan l’assetjador que teníem darrera ja s’havia cruspit amb la mirada el cos d’en Rufí (només li quedava la part més sucosa, el Perineo), vaig cometre l’error de tirar a l’aigua a la Llabina i trencar-me els lligaments del peu dret. La imatge va resultar més que lamentable: un paio de metro vuitanta-cinc, amb pèl al pit i amb algun quilo de més, estirat on trenquen les onades, cobert d’algues i sense poder aixecar-se. Semblava una balena que havia anat a morir a la platja. I és clar, això va ser motiu de burla i mofa. Amb raó.
Però, després de posar gel a la pilota de tenis que tenia per turmell i passar-me dues hores en passadissos carregats d’aire condicionat a l’Hospital d’Inca, vam aconseguir passar un molt bon cap de setmana. Vam sopar frit, vam visitar Formentor, vam anar a una platja maquíssima, i ens va sobrar temps per menjar slow-sandwiches a Selva (pronunciat Souba).

Esper que aquesta lesió no m’amargui l’estiu, doncs se’m girava feina, i que tampoc m’obligui a agafar més quilos encara.

Àudio: dins d’aquest iglú (Antònia Font)

30 mayo 2007

Heretgia



Passejar pel 'backstage' de la passarel·la Gaudí portant una samarreta de Zara

És nob? No, encara no ha arribat...

Un exèrcit d’esquelets camina amb pas ferm i dona mitja volta.
El públic, expectant, content de veure el públic. I sobretot, de que l’altre públic el vegi.
Anglicismes a dojo. Algun francès despistat.
Esnobisme en estat pur.

Benvingut a la passarel·la Gaudi!

Àudio: Don’t let him waste your time (Jarvis Coker)

29 mayo 2007

Como la vida misma...

Vídeo dels entranyables Epi i Blas molt recomanable. L’anàlisi més fidel de com són la majoria dels groupies que van a festivals tipus Primavera Sound .

http://www.youtube.com/watch?v=brfR3eTHyO0

Pd. A mi també m’agrada el festival, que consti.

Àudio: Mentalismo (Astrud)

22 mayo 2007

I tu què mires?

¿A qué piso va?

La muestra más clara que internet ya forma parte de nuestras vidas (de las de algunos) es que se pueden mantener conversaciones de ascensor en el messenger. Noche tras noche.

Hablando de ascensores...¿hay algún elevador antiguo en el que nadie haya borrado parte de la chapita que viene instalada y se pueda leer aún “Impida que los niños viajen solos” en lugar de “pida que los niños viajen solos”?

Se ofrece recompensa por una foto que lo atestigue.

Audio: Alegria (Cirque du soleil)

El feo de la pareja (o el guapo de la misma)

Normalmente las parejas están formadas por dos personas. Es lo que la Iglesia, siempre, ha llamado “la unión de dos almas”. Aunque con los tiempos que corren ya hay parejas de tres, es decir tríos, y hasta de más gente en una misma cama (redonda, claro). Pero dejemos los tríos a un lado, porque sino me animo se me escapará alguna guarrada digna de arrepentimiento.

Como decía, toda pareja, sea un chico y una chica (o al revés, para que no se me enojen los verdes que comen tomates con gusto a tomate), dos chicos o dos chicas (de dos en dos, claro está), siempre hay un miembro de la pareja (sujeto, vaya) que es más guapo que el otro/a. O con otras palabras, y para acabar de hacerme la picha un lío con esto de los géneros, uno de los/las dos es menos feo/a que el/la otro/a. Esto sucede siempre, exceptuando de los hermanos Calatrava o en los casos de incesto, en los que la pareja la pueden formar gemelos y, por tanto, la belleza o feúra es par. Pero esta desviación tampoco la comentaré hoy.

Pues bien, desde que tengo uso de razón, y debo confesar que ésta es intermitente, me fijo en las parejas con las que me cruzo. Con chanclas y pendientes dorados colosales: en cualquier pasillo del Alcampo del Diagonal Mar. Pendientes de perlas, en cambio, y jersey Fred Perris a rayas: Illa Diagonal. Con cresta, perros descuidados y pelos por doquier (menos en el perro), cualquier calle de Gràcia o el Gòtic. Las parejas, en definitiva, siempre se parecen. Más o menos visten igual, y si son feos, lo son los dos. Si son guapos, lo son los dos. Es más, uno siempre se gira cuando se cruza con una pareja en que uno de los dos es un callo malayo y el otro/a un bellezón. Pero aún así, aunque las parejas se junten por tribus urbanas (o directamente por clases) y por estándares de belleza, siempre hay uno de los dos que es más guapo que el otro. O uno de los dos es más feo/a que el otro/a.

¿Qué se debe sentir si eres el feo? Porqué claro, el feo, a no ser que también sea ciego (y entonces tendría cojones la cosa), imagino que sabrá que su pareja es más guapa que él, ¿no? ¿Se debe martirizar cada noche pensando que la gente con la que se cruza dice a sus adentros: “pobre chica, con lo guapa que es ella y vaya novio se ha buscado” (se puede cambiar chica por chico y novio por novia se es necesario)?



Y, si: yo siempre he sido el guapo de la pareja las pocas veces que he tenido chica. Al menos eso decía mi madre y corroboraba mi abuela. Por eso no sé que debe pensar la otra parte...


Audio: China girl (David Bowie)

16 mayo 2007

Mmm, tanta regularitat em mata!

Avui m'he despertat ensopit. Encostipat i amb mal de cap. Matí a casa, semi-perdut. I després, a casa, Herois. El capítol d'aquesta nit però m'ha decepcionat. Llàstima que ahir, un cop més, em perdés House.
L'Espanyol també ha perdut, però en el seu cas la copa de la UEFA contra el Sevilla. Ho lamento. De tot cor. Crec que sóc un culé atípic, ja que sempre m'he alegrat de les victòries del nostre club veí (suposo que perquè mai coincidim en la classificació).

Abans d'anar a dormir també llegeixo que només un 3% dels internautes que es descarreguen música la paguen. S'hi està bé entre la majoria.

Acabant, dues perles. Es veu que a França s'ha posat de moda un ball ben curiós. Com a mínim és divertit...

http://www.dailymotion.com/video/ximzz_jumper

...mentre uns altres flipats graven a càmera lenta diferents "atacs" a insectes...

http://www.dailymotion.com/video/x1vsa2_la-taille-compte-pub-samsung


Foto: Passeig a la vora de la Noguera Pallaresa. A veure si pujo més sovint a Isona, encara que només sigui per fer excursions, practicar ràfting o menjar embotit del bo. ALgú s'hi apunta?

Àudio: Sota una col (Adrià Puntí)

15 mayo 2007

Per què a l'anunci electoral del PP per a les locals a BCN Alberto Fernández Díaz no diu ni piu i només parla Mr. Piqué?

Tant poc poder té Albertito dins del seu partit? Ja sabem que no té bona dicció...però en Carod tampoc i no calla ni sota l'aigua!

En fi, coses de la vida.

pd. Portabella, pots ser més egocéntric i fals? No ho crec.

Àudio: Let's go (The Ramones)

14 abril 2007

La bellesa de la Juani

Amb motiu del darrer sopar d’ex companys d’escola de tota la vida, cita anual que reuneix la fauna i flora de la meva promoció al Montseny –petita gran escola on vaig ser-hi més de 15 anys-, vam sortir a prendre alguna cosa a un bar de Poblenou per acabar, finalment, a un ‘antro’ en el què la caspa aconseguia arribar-te als genolls.

Al primer bar on vam entrar però, el mític “Como tu”, la música era d’allò més bona. Los Suaves, Red Hot o Extremo s’anaven succeint mentre alguna cançó “d’artistes” com Paulina Rubio s’intercalava sense gaires problemes. La part negativa del local era que a la una de la matinada semblava un Chiquipark, on una munió de joves imberbes provaven de ballar cançons que van ser èxit quan ells encara portaven xumet, mentre a les tres s’havia convertit en la versió més cutre de l’Imperator.

Aquest canvi generacional que va patir el bar ens va obligar a marxar a un altre local. Vam enfilar cap a la darrera parada de la nit, el “Merlín”. Exquisit, fi, refinat i tan sols apte pels “buongustai”, va ser en aquesta discoteca que faria les delícies de qualsevol sociòleg que em vaig emborratxar de tangues, cadenes daurades que lluïen sota camises negres obertes i escots d’infart.
‘Er Merling’, un lloc en el què vaig poder escoltar –i mig ballar- des de Flying Free (mítica entre les mítiques) a Yo soy tu gatita (el reaggeton és una mina d’or del sexisme més ranci!), i que va convertir-se en el protagonista d’una nit en la qual les mil anècdotes escolars havien sigut les reines fins aleshores.
Llàstima que els de Telemadrid no passessin per aquí quan van gravar el seu fidel reportatge sobre ciutadans de segona a Catalunya.

Acompanyat dels meus estimats amics de tota la vida i envoltat de gent tant diversa (molts d’ells sortits, segurament, del Proyecto Hombre), vaig poder gaudir de la bellesa de la Juani, aquella noia que treballa al Bershka del Diagonal Mar o la Maquinista. Una jove del meu barri, morena, de pell fina, que porta perfum del barat però que gràcies a la brillantor dels seus ulls foscos sembla el millor producte de Chanel. La Juani, aquella noia que et fa perdre el nord i t’obliga a ballar, perdut entre flaixos, la pitjor música del mercat.

Va ser una nit rodona. Amics retrobats, anècdotes “re-rigudes” i discoteques i fauna –com la parella que estava copulant despullada al mig del carrer Almogàvers- que et motiva i et fa sentir viu. Motius que fan que t’encanti viure en una ciutat.
Viure en aquesta ciutat.

13 abril 2007

El sol sale para todos


Després –que no desprès- de molts dies sense deixar constància de les meves cabòries a la xarxa, torno a perdre deu minuts del meu valuós temps per escriure una nova entrada en aquest frau de blog (eh, Nu?).
Com no gaudeixo ara mateix de gaire temps, ja que en mitjà hora he d’estar en un restaurant per celebrar un sopar-critiqueo amb els companys de l’escola (Montseny), em limitaré a pujar una foto antiga.
Espero, però, escriure aviat, doncs m’han passat força coses darrerament (tranquils, no he lligat) i tinc ganes de que els meus lectors (Òscar i Àngles, bàsicament) i detractors les conegueu.

Vinga doncs, sin más dilación (m’encanta aquesta frase), bon cap de setmana a tots i a totes (no sabeu com em sodomitza aquest llenguatge no sexista posat de moda pels meus estimats verds)!

Foto: Flipat davant del CCCB
Àudio: Rostro de actriz (Deluxe)

22 marzo 2007

Aquest tros de balcó l'he trobat a un místic poble molt a prop del meu, al Pallars Jussà. Donaria 5 kgs (de la meva panxa, per ser més concret) per poder esmorzar un matí de primavera les meves galetes i el meu Granini en aquest balconet.

Àudio: Vespre (Els Pets)

i?


Jo també ho vaig fer un cop...i no per això obro una botiga i li poso aquest nom!

Borat is back


Probando bigote...un, dos, un dos...probando bigote...

BcnInsòlita

Barcelona no para de sorprendre’m. Sé que moltes altres ciutats també ho fan i que simplement has de viure-les per que no deixin de sorprendre’t. Aquesta niti, per tant, no pecaré de vanitós.
El cas és que fins a dia d’avui ja havia sigut testimoni d’infinitats d’anècdotes de carrer. De fet, una part de mi sempre ha somiat ser taxista nocturn o poli per poder caçar les estrambòtiques personalitats que poblen els nostres nocturns carrers. Les condicions laborals d’ambdues feines, però, m’han fet veure que no són les millors del mercat.
He vist com robaven a la gent, diferents tipologies de borratxos o una noia passejant un por senglar (anècdota que va merèixer un post en aquest mateix bloc). També he contemplat un avi passejant rambla avall despullat, sota un sol radiant i amb una minga d’allò més considerable, així com turistes amb roba d’estiu en ple mes de gener.
El que mai havia vist, fins a aquest vespre, és nevar –nevava poc però nevava- a la platja de Barcelona. I és que aquest esdeveniment totalment inesperat m’ha fet agafar forces i acabar el recorregut de jogging que tenia marcat. He tornat a casa a pas lent, esbufegant, sol i amb fred. Això sí, havent vist nevar a la platja de la Marbella.

Àudio: Young Folks (Peter, Bjorn & John)

16 marzo 2007

Wa Yeah!


jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple dormits...
jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!


Merci pel segon concert d' Antònia Font (divertit tot i el pasotisme del públic).
I també per l'entrepà de truita de ceba a hores intempestives.
També per no tenir sentit de l'orientació i córrer tant lenta...(i si hagués marxat?)
I per aguantar-me les bromes pesades que et faig cada 5 minuts (jo ja m'hagués enviat a la merda).
Un petó, iaia.

Punt i a part

Últims moments assegut en una aula d’universitat, envoltat de companys i també d’amics. Últimes rialles mentre estudiants exposen com poden i proven de fer veure que han realitzat “un gran treball”, quan el que han fet és “una gran merda” (entre els que m’incloc). Dissimules perquè la professora no et vegi mentre parles amb el del costat o mires el mòbil, per darrer cop. I és que avui he assistit al darrer dia de classes a la uni. O al cole, com m’ha agradat sempre dir.
Ara tinc moltes ganes de no perdre més hores escoltant com profes incompetents usen paraules buides per explicar-te temes irrellevants. Tinc ganes de ser útil per a la societat. D’aprendre treballant. De treballar a molts llocs. De viatjar. Pagat, és clar. De posar en pràctica tot allò que he après els darrers 6 anys, anys en els que he sigut una despesa per l’estat i pels currantes que s’han aixecat a les 6 del matí mentre jo a les 9 encara em barallava amb el llençol.
Tanmateix, sé perfectament que en breu el món laboral que m’espera, verge i immaculat encara, se’m caurà als peus i desitjaré tornar a ser petit. A dibuixar sanefes al cole, o a fer dibuixos amb el punxó. A portar la bata i perseguir nenes a l’hora del pati. “Oh conejo de la suert...on deus ser ja?” Trobaré a faltar els profes bons que he tingut, i recordaré amb estima la baba que m’ha caigut mentre algun d’ells o elles (gran Terribas!) em feia obrir els ulls de bat a bat i m’obligava a sentir-me ignorant.

En fi, que estic cansat i només volia retre un petit homenatge a la meva universitat del cor, la UPF (tant odiada com lloada) i a la meva vida d’estudiant-livingdor (a part d’actualitzar aquest bloc que cada dia fa més pena). Espero que en breu pugui tornar a tenir temps suficient com per deixar plasmades les meves cabòries, preocupacions i anades d’olla.

Au revoire, école. Buenos días, señor Martínez.

pd. Gran Jürgen Nägel, l'únic alemany que diu "tanmateix", "d'antuvi" i "nogensmenys" en la mateixa classe.

Àudio: Another brick in the wall (Pink Floyd)

09 marzo 2007

Madonna!


En els darrers anys hem sigut testimonis del bateig dels 365 dies de l’any, que cada quatre són 366, amb motius d’allò més variat. El dia del medi ambient, el dia del treballador, el dia d’Europa o el dia de l’orgull gay ja tenen data al calendari. Avui però, no és el dia del pare. Ni el de la mare. Tampoc és el dia de l’orgull freak (que és el 25 de maig). Avui és el dia de la dona. De fet, de totes les dones del planeta.

Cada 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona, una jornada en què les dones reivindiquen el seu lloc al món i els seus drets, vulnerats sistemàticament fins i tot en els països “més avançats”. És per això que, a l’agenda de tots els polítics i figures del país, s’incorpora algun acte d’homenatge a aquest col·lectiu que significa la meitat dels pobladors del nostre planeta.

A casa nostra, a Catalunya, una jove té especial il·lusió pel 8 de març. I és que per a la coordinadora general de l’associació Dona -Joves Nacionalistes per a la Igualtat-, R.A., “és molt important que els col·lectius més desafavorits siguin presents almenys un dia a l’any”. Per a A., però, aquesta festa “no és només per a les dones”, i es complau perquè “cada cop assisteixin més homes” als múltiples homenatges que es fan per aquesta data, i que “se la facin pròpia”. La festa, s’entén.

La màxima responsable de Dona va sempre de bòlit, ja que durant tot l’any coordina les activitats que fa l’associació, com prevenir i orientar als i les joves. Durant els 364 dies restants idea jocs pedagògics per treballar amb nens i adolescents, però cada 8 de març assisteix a alguna de les festes en les que es ret homenatge a la dona.

Però, mentre seguim necessitant dies com aquest perquè la població prengui consciència, sobretot els homes, de que les dones no gaudeixen de facto dels drets que sí recullen les constitucions o estatuts, assistim a fets que mostren que la situació del gènere femení, en alguns espais, està guanyat terreny. Una clara mostra d’aquest fet és la recent nominació d’una dona, petita però dona, al capdavant de l’Observatori Català de la Joventut. M.P., la màxima responsable d’aquest organisme des del passat 12 de febrer, valora de manera positiva el dia de les dones ja que ajuda a crear “una consciència social sobre una injustícia”. Segons P., “aquest tipus de celebracions no serveixen per arreglar res a curt termini, però sí per a crear un estat d’opinió”. I és que, per a aquesta jove sociòloga, el món està muntat “des d’una perspectiva masculina”, des del món laboral, al de la salut i fins i tot el d’educació.

Per les notícies que es publiquen als diaris sembla que, malauradament, M.P. no va tant desencaminada.


PD. I love Botero

Àudio: Girl, you'll be a woman soon (Neil Diamond)

05 marzo 2007



De vegades veient la punta de l'iceberg ja tenim prou per fer-nos una idea de fins on arriba la condició humana.

Pel•lícula més que recomanable. Sobretot, "tal com está el patio". I sobretot, si no ingereixes 0.5 kg de llaminadures abans d'entrar a la sala.

La vida de los otros, de Florian Henckel-Donnersmarck.

02 marzo 2007

Dubtes

I parlant de semàfors...sempre m'he preguntat QUI és l'encarregat de sincronitzar-los. S'han de preparar? Com ho fan? Existeix un "postgrau" de semaforització?

M'agradaria felicitar als que s'encarreguen dels que estan a Aragó i a Gran Via.

Un suspens pels que programen els Meridiana entre el Parc de la Ciutadella i Glòries.
Este resumen no está disponible. Haz clic en este enlace para ver la entrada.

27 febrero 2007

Caca





Sense profunditat de camp, però al camp.
Un gag digne d'Alejandro Agag.

Àudio: Soft like me (Saint Etienne).

I wonder


Per què ens agrada tant deformar la realitat?

Àudio:Good fortune (P.J. Harvey)

On és na Carme?


Prova de la setmana:
On s'amaga la veïna del Peter, na Carme, o més coneguda com la dona enxufada que fa truites i pastissos i s'apunta a un sopar de joves?

Ho sé, ho sé...la prova és difícil.

Àudio: cançó dedicada a Ronaldinho (Gruff Rhys). Gràcies pel decubriment, Àngels.

Museus


Existeix el muesu del vidre?

Sí!

Fa dos caps de setmana vaig descobrir gràcies al meu pare, "mucho a mi pesar", que a Segovia (de fet a un poblet del qual no recordo el nom) tenen un edifici gegant només per vidres.

Fora conyes. Visita ilustrativa, original, interessant i educadora.

Àudio: Halleluya (Leonard Cohen. Versió de Rufus Wainwright)

08 febrero 2007

Dubte

La frase feta “passar-s’ho teta” deriva del fet que “tocar tetes”, als homes (heteros), ens agrada?

És curiós que expressions com “collonut” o “la polla” es refereixin a situacions òptimes, bones, mentre d'altres, léase “coñazo”, siguin per les negatives.

Fins on arriba la societat patriarcal? Je alucine...

Però vaja, no he descobert pas la sopa d'all.

Àudio: All is full of love (Bjork)

Mmmm...afrutado pero no agitado


Mas Doris, Montsant: químic, fruita vermella, alcohòlic, i metàl·lic oxidat.
Vilosell, Garrigues (2004): fenolic, químic, fusta, suor, fum, ceba.
Les Terrasses, Priorat (2004):fusta, fruita seca, terra, vainilla, vegetal.
Perelada Criança (2003): Bota antiga, regalesia, pebre, nou moscada.
Joan Sardà (R.R. 2001): Mel, terra, sucre de canya, menta, molta menta.

Fins avui no sabia quin cúmul de paraules podem dir per a descriure un vi (de fet, jo encara les puc dir). I és que al curs de cata que he anat aquest vespre (sí, és per fer-me l’snob), era l’únic que no pillava de què cony parlaven els snobs que m’envoltaven.

Això sí, el puntillo ha sigut per a tots iguals.

Àudio: Ho perso le parole (Ligabue)

07 febrero 2007

Perogrullada

1. f. coloq. Verdad o certeza que, por notoriamente sabida, es necedad o simpleza el decirla.

Tornant a la infància



Dissabte 3 de febrer. 17h. Terrassa.

Panxa plena, vinet de més i...

Scalextric!!!!!!!!

Pd. I el Chicho estampant els cotxes del pobre Rubén i el Sala fent trampes per guanyar. As usual.


Àudio: Lord Leopard (Caribou)

05 febrero 2007

Je regarde


Un perro oteando el horizonte desde su balcón en Prada de Conflent, Francia.

Ciutat on va morir Pompeu Fabra, seny ordEnador de la llengua catalana.

Àudio: Teenage riot (Sonic youth).

30 enero 2007

Sucede

Res millor que invocar al gran Neruda per que transmeti per mi el que no sé dir.

Pablo Neruda
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
navegando en un agua de orígen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimiento ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

Sucede que me canso de mis pies y de mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre.

Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.
Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío.

No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tripas mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.

No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
aterido, muriéndome de pena.

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.

Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas
húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la
ventana,
a ciertas zapaterías con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas.

Hay pájaros de color de azufre y horribles
intestinos
colgando de las puertas de las casas que odio,
hay dentaduras olvidadas en una cafetera,
hay espejos
que debieran haber llorado de vergüenza y
espanto,
hay paraguas en todas partes, y venenos, y
ombligos.

Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,
con furia, con olvido,
paso, cruzo oficinas y tiendas de ortopedia,
y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:
calzoncillos, toallas y camisas que lloran
lentas lágrimas sucias.

Àudio: Sucede (Extremoduro).

25 enero 2007

Me


And this is me...com un nen petit, assegut a la meva tassa de vàter i fent proves a la 1 de la matinada. Sense flash, és clar.


Àudio: Entre dos aguas (Paco de Lucía)

Temps era temps...

I ahir, abans que ho oblidi, vaig anar a sopar pel Poblenou (com n’és de maco aquest barri) amb quatre “velles glòries” del Montseny (la que fóra millor escola del barri). Gràcies a la Sandra (www.fotolog.com/mekimeki), Naiara, Chicho, Buil i sobretot al nostre Risto Mejide particular (sí, l’Alan), vaig poder riure una bona estona recordant altres èpoques (les més entranyables dels meus 24 anys, ara sí, d’història).

Queda pendent un Fellini i un altre soparet. Aquest cop serà, però, al Recasens!

Pd. I de foto, sense que tingui res a veure, un pegat trobat a la porta de la Boqueria.
pdII. el que surt ballant amb camisa a quadres hortera sóc jo! Qui pogués ballar avui amb la mekimeki...com canvien els temps!

Àudio: En cualquier otra parte (Dorian)

De ferst uan


Estreno cámara. Tras noches en vela, como dirían mis queridos Guaraná, buscando la mejor oferta (al final me han colado un golazo por la escuadra encolomandome una funda, otra batería, una tarjeta de memoria enorme...), he comprado un muy buen aparato (en otras palabras, demasiado pá mi).

Y para celebrarlo, ¿qué mejor que la foto de mi perro Nil mientras degustaba su Royal Canine este mediodía? A ver si alguien adivina donde tiene la cabeza...;)

Audio: Nice dream (Radiohead)

23 enero 2007

RIP



El mestre dels periodistes contemporanis (situat a les antípodes de l'entranyable Pulitzer i del menyspreable Hearst), i designat com a tal per la revista Press, Ryszard Kapuscinski, ha deixat avui d'existir físicament.

En pau desansis, Kapu.

13 enero 2007

peak of states...we'r coming!



Navegant per les carpetes de fotos que tinc al meu pc he trobat aquesta, que si bé no és gaire antiga, em sembla ja llunyana.

En ella podem apreciar al nostre gran amic Mr. Price carregat de galetes i sucs hipercalòrics, al Camp 1 del Pedraforca, quan encara no esbufegava. Bonic paisatge.

Ara que tinc jaqueta nova per pujar a cims i no congelar-me, tinc unes ganes boges que arribi el bon temps per pujar altres cims –aquest cop no amb texans-, de la nostra geografia.

Qui sap si després d’un cert entrenament (footing fritanga) podrem afrontar els Pirineus?

Per si de cas, Pica d’Estats, Aneto i companyia aneu-vos preparant.

Àudio: First of the gang to die(Morrisey)

Au revoir Kyoto



Les conseqüències del canvi climàtic, produït simple i exclusivament per l'acció del l'home -dels països desenvolupats és clar, mai es matisa -, comença a afectar la nostra vida quotidiana. Comencem a ser una mica més conscients de la modificació gens desitjable que està patint la nostra terra -i aquí no hi caben nacionalismes, la terra és de tothom-, i ja no ens cal veure a la tele –a imatges d’EFE, per exemple- fondre enormes icebergs al pol nord per adonar-nos que no hi ha marxa enrera. Si a més comptem entre el nostre cercle d'amistats amb algun/a ambientòloga -sí, existeix aquest ofici-, estarem encara més sensibilitzats per la problemàtica que tot just ara comença.

Però tota aquesta parrafada era només per dir que el canvi climàtic té les seves avantatges. I una d'elles és que gràcies a les emissions de CO2 demà podré anar per primer cop aquest any a menjar calçots, i que no hauré d’esperar per tant, a que arribi febrer.

Intentava ser sarcàstic, així que penya de Legambiente o Greenpeace, abstingueu-vos.

Àudio: A cualquier otra parte (Dorian) -aquí és on m'aniria jo alguns dies-