29 junio 2006

Xangai no és Pequín


M’agrada descobrir coses cada dia. Assabentar-me de fets obvis que per mi no ho eren. Sóc feliç amb menudeses, encara que després puc sentir-me un desgraciat quan tot em ve de cara. Quan vaig caminant pel carrer, per exemple, m’agrada comptar els pisos dels edificis alts, mentre camino, com els que hi ha a plaça Cerdà. També gaudeixo mirant les teulades dels edificis quan vaig en autobús, tot descobrint balcons modernistes o terrasses a les que em porta la imaginació i en les que sopo una nit d’estiu amb els meus amics i tots som freelance i portem viallis...Són aquells sopars en els que el Chicho (que és cap d’expansió de Caixa Terrassa, viu a Gràcia, té una vespa i casc Momo) porta unes patates Lay’s comprades a l'Opencor amb la targeta dels seus pares, el Sala arriba tard perquè ha trobat embús a Begues (ha sortit tard del curro perquè no trobava el cinturó i no sap que no l’ha perdut, sinó que no l’ha dut mai) i l’Òscar porta uns cd’s de penya que només coneixen a un barri de Glasgow i fruita seca (herència dels sopars a ca la Tejada).

Però encara em fa més feliç descobrir grups de música. Sóc el típic tio simple que quan sent una cançó que li agrada d’un grup que no coneixia se les baixa totes fins avorrir-les. I és que copiar mitja biblioteca Xavier Benguerel té unes conseqüències.

Bé, doncs tot això ve perquè fa vora un mes vaig descobrir, per art de màgia, un grup que només em sonava d’oïdes (i que havia vingut a tocar a la UPF! tant de bo tornessin ara). És un grup mallorquí, de nom original (la seva primera fan), que fan pop d’allò més fresc (semblo el Tentaciones) i amb unes lletres abstractes de Joan Miquel Oliver (massa Cortazar) i una veu (Pau Debón) tendra i de vellut.

Ells són Antònia Font, els culpables que siguin l'únic que escolto mentre faig el llit, surto a treure el meu poruc gos a passejar o quan vaog al cotxe camí d’on sigui. Les seves rimes fàcils i les seves lletres cortazarianes m’han seduït, enganxat, abduït. Ara comparteixo aquesta afició amb altres víctimes com la veterana companya de classe, l’Àngels, o el meu gran amic i demagog a parts iguals, en Torres.

Des d’aquí, suant com un porc per tots els porus de la meva pell una nit de juny, us convido a que els escolteu, reescolteu i els gaudiu.

Tòkio m’és igual, En s’estiu, Bamboo i sobretot Viure sense tu ja m’han robat el cor.

Esper (com dirien ells) que us agradin!

1 comentario:

OvV dijo...

Brutal la definició del soparet ideal a terrasseta desconeguda de les balconades barcelonines...I love freelance style! Labrador powa'!