14 noviembre 2006

Grande!

Divendres a la nit tenia esperances que el matí de dissabte existís, per fi, ja que fa molts mesos que el meu el cap de setmana només consta de tardes, nits i matinades. Pretenia anar a casa del nou Cesc Gay santmartinenc, a gravar uns cd’s de música que em reclamen de ja fa massa temps. Però els llençols, un cop més, van guanyar la batalla de forma aclaparadora. Sortosament el nostre estimat amic Chicho va fer gala de la seva facilitat per trucar per mòbil, i em va despertar per acompanyar-lo a comprar un casc –Momo, evidentment-, al Glòries. Vull dir a l’Illa.

Dit i fet. Amb lleganyes incorporades em vaig plantar davant de la botiga “Ráfagas”, on una munió de turbocholos amb cadenes daurades penjades del coll i cascs de moto de dissenys colorits observaven embadalits els objectes tunneros de l’aparador. El nostre home fort de Caixa Terrassa va aparèixer amb pas majestuós entre la gent, com només sap fer ell, atretzzat amb un gorro d’allò més alterna i ulleres de sol. Però la dóna de la botiga ens va tirar per terra (sobretot al Gnoco) les il·lusions, ja que no tenien l’anhelat casc. Així que vam tornar a casa meva un pèl fustigats per fer temps, doncs havíem quedat amb l’home Price i en Quentin per anar a dinar.
Vam poder veure uns quants vídeos del youtube (sant invent, després de google) d’atacs de taurons a persones i baralles de negres fornits, mentre no venien les dues altres princeses. Però aviat van aparèixer els dos magnífics que faltaven, i en pocs minuts estàvem a l’A-7 apurant el motor d’un pobre Rover que demanava clemència.

És ben cert que Can Colomeró no destaca per la seva arquitectura. De fet, el fals vigilant del pàrquing –sic- convida a no parar en aquell indret perdut del Montseny. Però servidor era conscient que la companyia sabria apreciar sobradament la teca que ens esperava darrera d’aquelles velles parets. Callos, cargols, amanida (per dissimular), pa amb tomàquet i all i oli nuclear van servir per escalfar motors. Ànec amb prunes, esqueixada de bacallà o un entrecot de 3 cm d’ample van ser els plats forts. Un vi de la casa d’allò més “barallador” va ajudar a pair les viandes. La jove cambrera va al·lucinar quan, després d’acabar amb les existències de la cuina, vam gosar demanar la carta de postres.

Cigarreta, puntillo i rally cap a Osona. El cd es repetia sense pietat, mentre la ciutat de Vic emergia d’entre la boira. Voltes i més voltes pel polígon industrial i per fi, el cartell: Kàrting Osona. Després d’un stop and go al lavabo i una amical xerrada amb l’argentí que parlava català (típic) vam anar cap a la pista, on s’olorava a gomes cremades i benzina de competició. No vam tenir prou en gastar 16€ en 8 minuts, així que vam repetir. A la segona tanda però, vam deixar guanyar al Chicho, ja que era un dels “homenajeados”. Val a dir que li va fer molta il·lusió. Ens va costar molt no avançar-lo. Vam haver de fer veure que derrapàvem, sortíem de la pista etc., però va valer la pena. De fet, encara avui es pensa que ens va fotre una pallissa.

De nou a bcn, ens separem. Banyera amb sals i música chill-out de fons. Nova muda, nous calçotets i birra pel centre. Tot correcte? Sí, el condó s’espera a la cartera. Fa un amago de sortir. Es queixa que no el trec mai de passeig i penso, “doncs tens raó”. Algun dia vell amic, algun dia...

Quedem davant del Zuric, entre carteristes, borratxos, guiris en samarreta curta i BCNetamen que reguen els carrers. Enfilem cap a Benidorm, el de Joaquin Costa, i aconseguim fer-nos un forat entre les rosses (no pas les flors) i el fum. Birres, risitas, algun got per terra i cap a fora. La jornada ens ha destrossat, i tot i que tenim una suculent oferta per rematar la vetllada, els anys i els quilos poden més a les altes hores.

Ens acomiadem a Pelai. En 10 minuts ja sóc a casa mentre penso que encara esteu buscant taxi Balmes amunt.

Dos iogurts amb cereals són les meves úniques preses aquesta nit. Un diari ja caducat la meva companyia. Faig prest, i m’endinso en la fredor del meu llit, esgotat però amb un somriure d’orella a orella.

Felicitats nois. Y que cumplan muchos más.

Àudio: Il tè nel deserto (Ryuichi Sakamoto)

2 comentarios:

OvV dijo...

Suposo que deu ser la regla, però m'he posat una mica tonto llegint es teu post. Fidel reflexe d'una jornada rodona (pel perfil dels que la vam fer possible) i molt agraïda. Ja saps que els meus cd's encara t'esperen i les portes de casa meva són obertes.
T'he de dir que esperava aquesta crònica amb el teu estil únic i súbtil. Tanmateix no goso preguntar-te tot el que deus haver navegat per torbar la foto que hi has posat...
Abraçades aclaparadores
Un cavaller de la panxa rodona

Anónimo dijo...

Tot i la foto... a mi també m'ha inspirat una sensació de germanor, típica de la tornada d'un viatge (véase Roma1 i Amsterdam-Bruseles). Es admirable com vau fer per no avançar-me en tota la carrera, gràcies, em va fer molta il·lusió.

Fora bromes, el dia va ser genial, d'aquells que no tinc capacitat per descriure i dels que sempre en parlarem en futurs sopars, i dels que tu, Dani, trobaràs detalls que ningú recorda i els exageraràs fins a fer-los irreals.

Que vinguin molts més!!!

Michael Schumacher junior (gordo).