El nostre ajuntament, autoetiquetat d’esquerres i progressista, perquè és el que ven, ha tornat a demostrar que no sap estar a l’altura per “gestionar” la seva complexa ciutadania. Els 100 primers dies de Jordi Hereu al cap davant de l’alcaldia han complert les expectatives, les seves: no fer soroll. Encara no el coneix ni Déu aquest home rialler, de papada generosa i sempre despentinat. I sembla que ja li estigui bé. Fa uns dies criticava en aquest mateix blog la nova normativa que atempta contra l’ús cívic del mitjà de transport més ecològic que es pot fer servir a la ciutat, la bicicleta. Ara m’agradaria reflexionar en veu alta un cop més sobre l’actuació municipal en el cas de la doble gran desocupació que ha tingut lloc, precisament, al meu barri.
Per bé que em considero d’esquerres (tot i que em posiciono contrari a certes polítiques/idees flower-power que provenen d’aquest eix), mai he acabat d’entendre el moviment okupa. Ja sé que la majoria d’aquest col·lectiu deu pensar que jo sóc un jove acomodat, immòbil, sumís i que li faig el joc a l’estat neoliberal i capitalista ferotge (i no sé quants més adjectius més del gènere reivindicats de manera repetida a totes les manifestacions, sigui el que sigui el que es reivindiqui), però no em comporta gran angoixa. Entenc i sovint comparteixo que la vida és quelcom més que una feina de 8h diàries, una hipoteca, un cotxe i dos fills. De fet, valoro molt la determinació d’alguns d’aquest col·lectiu (els autèntics) de viure la vida que realment volen, renunciant a mil comoditats i prestacions. Però jo m’he decantat per la vida sumisa, d’estudiar (més aviat poc), ser becari-precari, i intentar trobar alguna feineta que em permeti independitzar-me. Així que malgrat no vulgui ser okupa crec que moltes de les seves reivindicacions són legítimes i justes, i que la societat hauria d’obrir els ulls alhora que l’ajuntament hauria d’actuar per canviar substancialment la situació. I ara és quan entren en joc la desocupació a la Makabra primer, i de Can Ricart després.
Com és possible que a en una ciutat com Barcelona, limitada per la orografia, hi hagi milers d’habitatges buits pel simple fet d’especular i aconseguir uns majors beneficis rentistes (és a dir, sense moure un dit)? Això en una ciutat que es ven al món com “cosmpolita”. No ho veuen a la Plaça Sant Jaume que les dificultats que troba el jovent barceloní/català per emancipar-se i trobar una feina digna repercuteix negativament en la economia global del país? Com és possible que el lobby que aplica un reduït grup de promotors/constructors pugui més que el clamor i necessitats de tota una societat?
Què ha fet malament el col·lectiu que habitava a la Makabra i Can Ricart a part de servir a la ciutat en forma d’art i espectacles gratuïts? Cap queixa del veïns, reconeguts per artistes de l’estranger com el Circ du Soleil o autòctons com el pallasso Poltrona mentre l’Ajuntament de BCN, enlloc d’invertir i adequar un espai on hi pugin treballar i viure, dialogar amb ells i aprofitar per a tota la ciutat les habilitats d’aquest col·lectiu (que és el que hauria de fer), no només no fa sinó que els fot fora de naus industrials abandonades. Però no és que tirin a terra Can Ricart per fer pisos de protecció oficial, o parcs, sinó que els camions de ciment ja esperen el seu torn per abocar la càrrega en aquests espais, dels últims sense edificar a la nostra ciutat.
Sóc partidari de la propietat privada. Crec que ningú pot ocupar les propietats d’un altre i que l’estat ha de protegir l’okupat. Però l’ha de protegir si realment fa ús de l’espai! No pot ser que pisos i més pisos estiguin buit, que persones amb cognoms bens coneguts comptin amb desenes de pisos rellogats a preus altíssims o buits. No pot ser que naus industrials buides des de fa anys, obsoletes i fins i tot perilloses estiguin en aquestes condicions sine die, esperant veure apujar-se el preu del solar. Això no és pot consentir, i menys en una ciutat d’espai limitat com és la nostra. Mentre hi hagi joves vivint amb els seus pares perquè no poden assumir llogar un pis (ja no parlo ni de compra), pisos pasteres on immigrants que cobren per sota del salari mínim s’hi apilen per mal viure, o gent gran que és diàriament assetjada perquè abandoni les seves llars, mentre això passi, calen mesures més radicals. I l’ajuntament això no ho veu. De fet sí que ho veu, però l’Hereu (almenys faig una rima fàcil) prefereix mirar cap a un altre cantó.
És per tot això que aprofito per felicitar a un altre govern (amb els mateixos companys de viatge que el municipal), el de Catalunya, perquè el passat dimarts va aprovar la llei de l’habitatge que impedirà que ningú pugui tenir pisos sense ocupar durant dos anys. Davant de problemes greus, i aquest n’és un, calen mesures fortes. Espero que l’Ajuntament de Bcn prengui nota i mogui fitxa aviat.
Pd. Així com em rebenten els especuladors que no aporten res a la societat i simplement utilitzen les seves propietats (sovint heretades) per xuclar la sang a la població necessitada, odio quasi més la xacra social que són els grups (normalment joves) que no aporten res a la societat, embruten, trenquen mobiliari urbà etc. actuen de la forma més hipòcrita mai vista. Per què cony alguns d’aquests okupes de boquilla no van a viure en pau amb la natura, i així es podran autogestionar, a pobles remots de Catalunya (on les poblacions envellides els acollirien de bona gana)? Per què han de viure al bell mig de Barcelona/Gràcia? No mola ser un okupa al Pont de Suert?
Pd2. Per què es barallen tant al Congreso per reformar Espanya i fer-la més federal o per seleccions autonòmiques (“se está violando la Constitución" diuen molts) i en canvi ningú s’indigna quan l’estat no garanteix un dret constitucional com és el d'un habitatge digne?).
De moment moltes preguntes i poques solucions.
Àudio: When you were young (The killers).
El nostre ajuntament, autoetiquetat d’esquerres i progressista, perquè és el que ven, ha tornat a demostrar que no sap estar a l’altura per “gestionar” la seva complexa ciutadania. Els 100 primers dies de Jordi Hereu al cap davant de l’alcaldia han complert les expectatives, les seves: no fer soroll. Encara no el coneix ni Déu aquest home rialler, de papada generosa i sempre despentinat. I sembla que ja li estigui bé. Fa uns dies criticava en aquest mateix blog la nova normativa que atempta contra l’ús cívic del mitjà de transport més ecològic que es pot fer servir a la ciutat, la bicicleta. Ara m’agradaria reflexionar en veu alta un cop més sobre l’actuació municipal en el cas de la doble gran desocupació que ha tingut lloc, precisament, al meu barri. 
Navegant a altes hores de la nit (perdent el temps, vaja), he pogut descobrir amb il·lusió una secció ben curiosa a www.elperiodico.cat. Sota el nom de “Quin món!” (tot i que s’hauria de dir quina gent), aquesta secció mostra la cara més còmica dels éssers humans, després de l’apartat de política i esports és clar, amb notícies que no tenen pèrdua. 
El que tenen els viatges, els que curts també, és que quan tornes a casa s’acumulen les notícies.
