Any nou, vida nova (que diuen)

Després del les vacances nadalenques, bucòliques com cada any i menys productives que mai, torna la normalitat a la meva vida. Com a la de tothom, vaja. Dormir, menjar, tornar a dormir, llegir i varies sessions d’onanisme m’han ocupat el temps el darrer Nadal. Aquest gener però, em presenta alguns canvi.

Feia dies que no escrivia res al blog, però és que sincerament no em venia gens de gust. No tenia res sobre què escriure, ni estava motivat. A més, he pensat que poder penjar alguna cosa amb més sentit que el gag dolentíssim sobre la caixa Kutxa (malgrat no renego d’aquestes xorrades que tant em gratifiquen). Tot i això, he seguit llegint els blogs d’amics, coneguts i no tant coneguts. I és que el segle XXI se’ns presenta genial als voyeurs...

Demà començo una nova feina a la quarta agència de notícies del món (ara toca una exclamació!¡). Sí, estic content perquè a partir de demà podré fer de periodista durant els propers dos anyets (si no em fan fora abans). Desgraciadament no podré continuar a la ràdio, al menys com fins ara. Una ràdio local però molt agradable, on van curts d’informàtica però on per contra s’ho passen teta, crec jo. La veritat és que tot i que vaig començar molt engrescat, cap allà al juny, poc a poc vaig anar perdent la il·lusió (no sé ben bé per què), i darrerament he aportat molt menys del que hagués pogut i degut. En fi, no regret com deia el Robbie Williams, i a veure si amb una mica de sort puc col·laborar amb els simpàtics veïns tant com pugui.

Però a part del nou curro de becari, status que arrossego des de ja fa masses anys (de fet mai he arribat a ser ni mileurista), també he començat les classes a la universitat. I la veritat és que hi ha alguna assignatura que promet, sobretot perquè em pot servir d’excusa per viatjar una mica per Catalunya. La veritat és que s’agraeix tenir profes com el Pérez de Rozas (“Kellner es simplemente cojonudo”).

Espero que el nou curro i la uni deixin temps per tornar a quedar amb els meus companys de la panxa rodona (massa distants estem ara), tornar a fer footing d’olor fritanga amb el treballador més pencaire de Price Waterhouse Coopers, fer excursions a muntanyes enfilades i estrenar la jaqueta nova (yuju!), i recuperar velles-noves amistats que vull conservar per sempre (guatxi, com diries tu).

Festes d’aniversaris, curro fins la nit, les darreres classes universitàries de la meva vida, cerveses i nous viatges amb amics, cinemes amb persones interessants i tantes altres coses fan fila aquest més de gener.

Espero tenir força per a tot. I per a tots.


Àudio: Sadness (Cousteau)

Per cert, algú sap per què s’encomanen els badalls? I com és que aquest succés traspassa fins i tot el fil telefònic?