Divendres passat em va tocar anar a fer una entrevista a una dona que complia 100 anys: na Consuelo Ponce. El cas és que el tema era força maco, i l’havia demanat el programa (que odio, dit sigui de pas), Gente, de la Primera. Per tant, s’havia de fer per collons. Em vaig desplaçar amb el càmera més sinistre de l’agència (t'estimo calvo ;) ) a una preciosa residència per a gent gran situada al barri de Horta, a la falda de la muntanya, i des d’on es veu Barcelona, fins i tot el mar. Només entrar ens va rebre el responsable del centre, molt amablement, però un cop franquejat el primer vestíbul vam accedir a una sala plena de cadires i sofàs on s’hi estaven una desena d’avis i avies embadalides, amb la pell blanca farcida de venes verdes i amb la mirada perduda. Una televisió engegada però sense so era l’únic signe de vida del saló. Aquesta imatge em va colpir molt, i un sentiment de pena i llàstima em va recórrer tot el cos. Semblava un cementiri de cossos on només quedaven figures immòbils, com espectres. La tristesa de les cares dels pacients/clients contrastaven amb els somriures i bromes que els dedicava un personal entregat (i digne d’exemple).
Per sort, la dona que em va tocar entrevistar estava més lúcida que jo. És una àvia encantadora, plena de vitalitat i amb molta memòria. Tant de bo tots acabéssim el nostre viatge com ella i no com la resta dels seus companys.
Felicitats, Consuelo.
Àudio: Temps i rellotge (+ la versió Ni una sola palabra) (Sanjosex)
1 comentario:
Publicar un comentario