Sincer jo?

"què vols que et digui d'ella? És molt simpàtica!". (és un jopazo).

"una sigarreta? És clar home! agafa'n una" (que no venen tabac als estancs, so cabron?!).

"que per què no m'he enrollat mai amb ell? Ai, no sé...és molt bon noi" (està gordo).

"no vull que espatllem la nostra amistat” (ni farta de coca em liava amb tu).

“5.42 a.m. Clar que no m’importa acompanyar-te fins a casa...vivies a Cornellà, oi?” (saps el que és el nit bus, xata?).

“tranquil·la, ja m’espero a que marxis en taxi” (Al igual m’esperaries tu a mi...).

“què et falten 10 euros? Ja te’ls poso jo home!” (Els he vist prou).

Sincer jo? és clar (que no)!

L'ànima dels ateus

Com bé ha plantejat avui un assistent a la presentació del llibre L’esprit de l’athéisme, d’André Comte-Sponville, moderat per Fernando Savater (pot ser tot l’espanyolista que vulgueu però fa goig sentir-lo parlar), és possible viure una vida espiritual sense tenir en la ment/venerar un Déu?

Aconseguiria cap “client” una religió que no prometés la vida eterna?

Existeix Déu?

Qui té arguments no necessita la creença i viceversa.

Records

Enyoro la bata de ratlles verdes i els mocs al nas. El conejo de la suerte i els berenars a casa la iaia tot veient Espinete o Els Bobobobs .

M’agradaven les excursions de la tardor, al zoo o al Teatre Regina, on escoles més marginals que la meva ens escopien des del pis de dalt i a la sortida un treballador del Teatre ens donava l’esperat Kit Kat. Parlar de les colònies i comprar llaminadures pels grans viatges amb autobús. Com n’era de feliç al barri sense saber què collons era Barcelona.

M’agradava anar a fer fluor i riure mentre la profe s’emprenyava. Inclús recordo amb malenconia les tardes de divendres, quan teníem entrenament, i anàvem a buscar el berenar al primer triangle amb el neguit que uns gitanets no ens robessin.

Ara puc fer moltes coses que de petit anhelava. Però conduir un cotxe, fer l’amor o viatjar no es pot comparar amb l’època escolar. Almenys per a mi.

I és que les hores lliures no em convenen.

Sort que tornen a repetir Oliver i Benji per la 2.

Àudio: los trotamúsicos

Passin, passin...que veuran el piset.

Un, dos i .. tres!

Un món sense nacionalismes?

NACIONALISME
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.

Entenc que tothom (o gairebé) necessiti sentir-se lligat a una terra, i que per ser part d’una societat/cultura hagi de mantenir i practicar unes tradicions o litúrgies. A mi, per exemple, m’agrada menjar pa amb tomàquet, demanar un músic (com el meu avi) de postres o una crema catalana i menjar calçots. Adoro anar a buscar bolets i veure castellers. Però mai he considerat que la meva tradició/cultura sigui millor que les d’altres.

Jo sóc xarnego, i a molta honra. I aquest fet, juntament amb el d’haver viatjat una mica (molt menys del que desitjaria), em fan veure les coses amb una major perspectiva. Per què la gent es mata per les pàtries? Entenc que es matin o rebel·lin per injustícies socials, però per banderes?

La darrera pel·lícula de Ken Loach m’ha fet pensar una mica. Al món, sempre hi ha hagut dominants i dominats, i evidentment els dominants “progres” són els que diuen que cap vida d’un ésser humà val una pàtria (és clar, ells imposen la seva als altres i no han de lluitar per res). De fet, com bé diu el mestre Ferran Requejo, a Espanya només existeixen els nacionalismes català, basc i gallec (pels espanyolistes. és clar). Què no és pas nacionalista l’Ibarra, el Bono o en Zaplana?

No ho sé. Quan estic a bcn em sulfuren segons quines actituds d’ERC totalment demagogues i electoralistes, però quan viatjo per Espanya sempre penso que al tornar la primera cosa que he de fer és refundar Terra Lliure (és broma, és clar, encara que un altre tret al genoll del Jiménez Losantos li fotia amb molt de gust). Les actituds del PP en canvi em sulfuren sempre, això és una ventatja.

En fi, ja aniré comentant les pixades fora de test d’ambdues parts així com els comentaris de la gent que es cagui amb mi (eh, Òscar?.

PD. No crec que mai es doni un món sense nacionalismes. Desgraciadament els humans no sabem apreciar les altres cultures i el nostre esperit de competició i supervivència (molt menys recriminable aquest darrer) ens impedeixen deixar de banda aquest amor i lluita constant.

Relat d’una odissea (o com pujar el Pedraforca amb texans)

Cansat d’una rutina recent adquirida després d’un estiu precari vaig decidir fer una petita excursió de cap de setmana amb algun amic. Dels quatre mosqueters que som, a dos d’ells quan els proposes sortir de Barcelona et responen: ”però què diusssss...”. Així que li vaig suggerir al tercer cavaller i company de jogging, un expert excursionista actualment en baixa forma, fer un cim aquí a la vora.

El bon amic Bonastren va acceptar d’immediat, inclòs amb il·lusió. Pronostico que farem moltes excursions en plan Brockback Mountain enguany. Així que dijous vam decidir que l’endemà, és a dir divendres, aniríem al Pedraforca. Dit i fet, ens vam plantar divendres al vespre a un càmping a la falda del Pedra amb entrepans de truita i un arsenal de productes altament tòxics (sucs Zumosol, Oreos, xocolatines...).

Muntar una tenda de nit, quan falten la meitat de les piquetes és tota una experiència. Sopar auster dins de la tenda que olorava a ranci i un Cacaolat calent en un bar de poble abans d’anar a dormir van ser les dues grans activitats d’aquell vespre (es veu que les excursionistes catxondes d’en Conrad Son ja havien abandonat el càmping).

El matí de dissabte, cap a les 6:30 els nostres despertadors van començar a cantar. Motivat per uns peus glaçats i els roncs del company de tenda em vaig despertar ràpid. La primera sorpresa, preparant el material que ens enduríem al cim, va ser comprovar que m’havia deixat els pantalons Tapioca a Barcelona, així que no tenia més remei que sortir del campament base amb uns texans, com a bon “dominguero” que sóc. En 10 minuts ja estàvem esmorzant al cotxe i camí del refugi Lluís Estasen.

Un cop iniciada la marxa vam comprovar força coses: no estem en plena forma, a Berga fa un fred que t’hi cagues, no estem en plena forma, el Pedraforca impressiona, no estem en plena forma, la meva capellina no serveix de res i que definitivament, no estem en plena forma. Però malgrat la boira, el vent, les caigudes, i les baixes temperatures (i el penós equipament del que disposàvem), vam fer cim, força emocionats, al migdia.

15 minuts de glòria al cim, unes xocolatines més i cap avall. Saltant com cabres per la tartera (amb multitud d’hòsties incloses) vam arribar al refugi més ràpid del que esperàvem. Ja al cotxe, amb tiretes i una fam prou important, vam tornar cap a casa.

Aquesta excursió llampec m’ha il·lusionat el cap de setmana. M’ha trencat les cames però m’ha portat ganes de fer altres cims.

Això sí, el proper cop sense texans.