Parafraseando Umbral

Avalanchas y delincuencia


El pastor alemán del PP y legionario de un ejército cuyo general abusaba de niños vuelve a morder fuerte. Esta vez ha ladrado con furia taurina desde el pulpito del Congreso español. Ángel Acebes, el abulense fiel entre los fieles, nos ha advertido a los españoles que hay una relación directa entre las avalanchas de inmigrantes que se están registrando en nuestras islas sureñas con las mafias y la delincuencia. Vaya, que del cayuco van directamente al chalet tarraconense.
Al mismo tiempo que el legionario culpaba a la política de inmigración de un PSOE adormecido, sale el marginado socialista Caldera para defender a los suyos del vil ataque recibido, y replica que en el 2003, baja batuta popular, se registraron más pateras en las costas españolas que en el año del 250 aniversario del nacimiento de Mozart, es decir, que en 2006. Esta vez la jugada le ha salido bien al Ministro de Trabajo pues el calvo democristiano catalán y eterno candidato a Ministro, Duran Lleida, le ha echado un capote digno de la mejor corrida de San Isidro.
Rodríguez Zapatero mientras tanto -y con la resaca de festejar la gesta lograda por su equipo en París- ha decidido enviar más policías a Cataluña para proteger cajas fuertes y no perder votos por el camino. Pero para no mancharse mucho las manos el siempre educado profesor leonés ha encargado a su fiel Pancho que le saque las castañas del fuego, y el veterano Rubalcaba calla y acata. Estos parches aplicados en neumáticos ya muy usados han tranquilizado a unos pocos, pero a otros, los que ven desde sus ventanas la llegada de botes repletos de subsaharianos, les indigna que su presidente se llene la boca de bonitas palabras y no resuelva la situación con más apremio. La verdad es que Zapatero tarda demasiado en exigir al hermano mayor que es Europa una mayor implicación en el asunto y que deje de mirar de refilón. Alguien debería advertirle que de vez en cuando es necesario golpear la mesa con el puño bien cerrado y que éste no solo servía de mozo para airearlo al viento delante de los grises.
Pero no toda la culpa de lo acaecido es del señor talante, en este país falta también una oposición con más ideas y menos gritos, que aporte alternativas y no sólo cubos de mierda. Parece ser que la memoria en algunos hombres se asemeja a la del pez, por su efimeraza, pues no quedan muy lejanos los años en que media Andalucía hincaba el codo recogiendo fruta en el vecino país galo. No recuerdo los Pompidues de entonces relacionar la llegada de nuestros compatriotas con los robos perpetrados. ¡Pero claro! En este país vamos con retraso, un retraso de cuatro décadas.
Ya es hora de hacer los deberes, y esto va por todos. Por los que duermen en Moncloa y se reúnen en Ferranz, por los que viven en Bruselas y cortan el bacalao en Estrasburgo y también por los que perdieron el poder hace dos años y se limitan a dar pataletas. Este país y los que se juegan la vida en alta mar se lo merecen.

Gustos confesables (i políticament més correctes)

M’agrada...

Sentir l’olor del mar quan surto de la universitat
Fer una excursió per alguna muntanya i sentir-me sol en aquest món
Banyar-me despullat en una cala de la costa brava
Veure una parella d’avis agafats de la mà
Els mapes
Regalar una rosa per Sant Jordi a la meva iaia
Que em demanin consell
Arribar a l’aeroport de Barcelona i sentir parlar català de nou
Un pare portant els fills a escola
Ser detallista
Les dependentes amb bon humor
Aguantar les portes a la gent
Escoltar els amics
Aprendre’m de memòria els carrers
Els sorolls nocturns a la muntanya
Rentar plats, fer el llit i passar la baieta pel fred marbre
Fer fotografies furtives a herois de carrer
Els dinars familiars dels diumenges
El cinema
Les sorpreses
Deixar passar l’ambulància
Sorprendre
Retallar el diari de matinada i al llit
Llegir a persones que admiro
Els petons al coll i a la comissura dels llavis
Descobrir grups de música nous
Els moments adrenalínics
Parlar amb el meu pare
Enviar postals
Saludar a tots els vigilants de finques i treballadors oblidats
Ajudar els turistes...
...i als que no són turistes
Convidar a una canya
Adormir-me abraçat després de fer l’amor
Escoltar música quan condueixo
Dormir amb la música de “El cor...” de fons
Perdre’m pels carrers de Barcelona
Veure nens de pares immigrats jugant a patis coloristes
Presenciar bones accions
Enamorar-me
Veure sortir el sol
Roma

Covardia eterna

Aquest vespre he anat al cine amb una noia interessant (bé, era ma germana, i què?!), concretament al Floridablanca. He vist la pel·lícula “La gran final” que pretén ser una comèdia-documental. Dic pretén perquè el resultat no s’acosta ni de bon tros a una comèdia o a un bon documental. En ella es veuen però 3 paisatges preciosos: les muntanyes de la serralada Altai (Mongolia), el desert de Teneré (Níger) i l’Amazones (Brasil).

Per bé que la peli no val gaire la pena ja que intenten suplir un fluix guió amb imatges espectaculars, són precisament aquestes imatges les que m’han fet pensar; “Què cony faig aquí (a una ciutat maca, de clima agradable i cosmopolita com Barcelona), quan el món és tan gran, preciós i espectacular?”

Sempre que veig imatges de terres remotes em dic a mi mateix “Dani, deixa tot el que estiguis fent. Oblida’t de la teva futura i prometedora feina com a redactor de la cartellera del diari de Sabadell i agafa una motxilla. Cerca aventura, gent, paisatges i vivències”.

Però després d’aquesta momentània eufòria torno a la meva realitat i fàcil rutina. La seguretat d’una vida sedentària (ideal per criar panxeta) guanya el pols a una possible vida aventurera infinitament més rica i exòtica.
Espero poder vèncer algun dia les meves pors i canviar d’aires i latituds encara que només sigui per una temporada. Fins que no arribi aquest dia m’hauré de limitar a escriure bajanades en aquest blog i assistir puntual i diàriament al Mathausen que s’ha convertit la meva universitat.

Aficions secretament compartides

Hi ha hàbits, actituds, aficions...que el 100% de la població compartim però que són políticament incorrectes. No es poden fer en públic, vaja. Tot i això ningú se’n escapa, i en canvi tothom les gaudeix.

Em considero una persona força valenta en aquest sentit ja que acostumo a exterioritzar i mostrar les meves febleses, la cara més fosca del meu ser. Aquesta sinceritat, no demanada, m’ha costat, de vegades, mala fama. Però tranquils, que el que pensi altri (segons qui clar) em rellisca. I molt. Què m’agrada fer?

Menjar com un marrano quan estic sol a casa. Empassar-me les galetes Maria de 4 en 4 i veure el suc Granini a morro.
No aguantar-me els pocs pets que em venen (tant de bo em pogués tirar més) quan estic al sofà. Tirar-me pets "ninja".
Eructar sense pietat després de veure Coca-Cola.
Bavejar i tacar la samarreta quan viatjo en bus, avió, cotxe o tren. En moto no ho he aconseguit encara.
Rentar-me les dents a la dutxa.
Reutilitzar un xiclet que ja no té gust.
Pixar sobre els forats dels formiguers o damunt de petits animals (humans encara no).
Fer molta espuma amb el Sanex. Ja sabeu on.
Mirar la tassa del vàter després d'una bona cag..
Tirar burilles des del llit i sentir com impacten contra el vidre de la finestra. A les fosques, és clar.
Posar-me les mans als huevins a l'hivern per passar millor el fred.
Escopir quan jugo a futbol o corro. Això si, fent el clàssic to “carraspera”.
Expandir el tomàquet, l’oli i la sal amb el dit índex.
Oblidar-me preservatius usats durant dies al primer calaix de la meva tauleta de nit.
Bufar i menjar-me l’aliment que s’ha caigut al terra.
Fotre una pixada llarga dins de l'aigua (preferentment al mar).
Llepar el plat després de menjar-hi Contesa (ara es diu Vienetta, no?)
Treure cera amb les patilles de les ulleres.
Menjar-me les pells dels dits.


I tantes altres coses...


Si has arribat fins aquí sense vomitar sàpigues que prometo escriure més endavant un “m’agrada” menys escatològic i més profund.
PD. El motiu d’aquest escrit és doble: confessar-me i motivar més comentaris dels fins ara registrats (ja sé que m’espera un vendaval de crítiques).

L'amic inseparable

Jo tinc un amic que m’acompanya arreu. Quan surto de festa i quan viatjo a l’estranger.

Sempre porta una vestimenta brillant, quadrada i plastificada. Té un interior molt tou, panxeta i un cor sense fons.

El meu amic viatge a la meva cartera, esclafat entre flyers de La Paloma caducats i targetes de crèdit sense saldo.

Es diu Durex i morirà el 2007. Fins que arribi el seu dia estarà amb mi. I jo, amb ell.

Manies

Sóc maniàtic. Poca gent però, ho sap.

Abans d’anar a dormir, després de perdre hores hipnotitzat per una pantalla de 17” i esclavitzat per un programa que es diu Messenger, passo revista a la casa. Vaig primer a dutxar-me en el moment que sento com el rellotge infernal que presideix el menjador canta les 3. “Algun dia el trencaré”, sempre penso.
Però no puc entrar a la dutxa sense fer abans un riuet, assegut despullat a la tassa del wàter i llegint El País. Del revés, evidentment. Sempre m’aturo on comença Esports (per mi on acaba) i apareix societat. Aleshores deso el diari plegat sobre el marbre, tiro de la cadena (doble click, sóc ecològic!) i m’endinso al bany. Mentre espero que surti aigua calenta em rento les dents. Però tot just comença a brollar aigua calentona em banyo tot el cos, sempre seguint el mateix recorregut.
Apago l’aigua i m’ensabono. Primer el Fructis al cap. Després el Sanex pel cos. Aprofito el bell púbic per fer espuma i repartir-la per tot el cos, sempre de la mateixa manera. Quan cada centímetre de la meva pell està recobert d’espuma blanca engego l’aigua i m’esbandeixo. Col·locar
Aparto la cortina, agafo la tovallola i m’eixugo arreu. Surto de la dutxa i emplaço de nou la tovallola al seu lloc, col·loco bé la cortina i vaig a l’habitació a posar-me el pijama. Torno al lavabo, m’aplico el desodorant i porto la roba bruta al cistell que es troba a la galeria. És quan torno cap a la meva habitació, amb l’ampolla d’aigua freda a la mà, que poso bé tots els coixins dels dos sofàs. On han d’anar-hi.
Els grans als extrems, el petit blanc sota del petit blau. I tots amb la part de la cremallera a baix. Apago el llum de la TV, poso bé els cobretaula i cendrers de la tauleta. Evito agafar la xocolatina Lindt que em crida com la sirena al pescador. Vaig cap a la meva habitació.
Acabo de llegir el diari tot estirat de perfil. Apago el llum. Dormo.


Aquest ritual el faig cada nit. El que em preocupa no és l’ordre, que no el puc variar, sinó que cada moviment està perfectament programat pel meu subconscient, i no puc alterar-lo. Si no poso bé un sol coixí (encara que els altres estiguin “perfectament col·locats”) he de sortir del llit i posar-lo bé. Com tampoc puc marxar a dormir si a algun dels coixins, malgrat estigui al lloc “que li toca”, se li veu la cremallera. L’he de girar i posar-lo bé.
Sovint em sento com Jack Nicholson a Mejor Impossible (sense arribar a saltar per les rajoles de les voreres). Però per no preocupar-me massa penso que és normal, que tothom té les seves manies, no? La mania de ma germana, per exemple, és deixar-ho tot desendreçat i brut. Segurament tampoc ella pot anar a dormir si els coixins estan ben col·locats, o si ha recollit la roba bruta del lavabo. No crec que pugui reconciliar la son si tot està endreçat, al seu lloc.

No és doncs tant preocupant això de tenir manies, oi?

Petit Gran Chicho

Només hi ha una persona que es curri moltíssim un sopar (amb curry inclòs, mai millor dit) una nit i al dia següent et convidi a un altre sopar, al mateix lloc però amb les restes de la nit anterior ( i a una casa que no es seva, amb dos collons -o prèssecs-).

S'aprecia el detall, gnocco. Llàstima que l'amanida ja estava florida, el salmó tingués vida propia i el formatge de cabra una sòlida capa groguenca de vora un centímetre. Ets l'únic que es podria oblidar guardar les restes a la nevera.

Com a mínim vaig catar un bon sofà la primera nit i aprendre sobre programació de la tele la segona.