14 septiembre 2006

Temps era temps...


En poc més d'una setmana començaré de nou les classes. Últim any de classes, si Déu vol. Potser segueixo “formant-me”, però ja serà en petit comitè i no en grans aules on pots tirar papers a la gent i ningú se’n adona.

Queden lluny ja aquells dies que ocupàvem el segon bloc de la classe, això quan entràvem (ha passat ja a la història la mítica frase de l’Òscar dient “últim piti i entrem”), i petàvem la xerrada i fèiem el cruci de El País.

La foto correspon a un dia qualsevol de CCPP, amb poca gent, però on hi surt un profe que ens ha marcat molt i al que devem moltes conyes. El gran Jürgen Nagel, alemany clàssic de 2,30 metres, cabell blanc, ulleres i saliva acumulada a la comissura dels llavis de manera perpètua. El típic home que et fa comparar els governs de Nigèria (on hi ha anat molts cops) amb el d’Alemanya o Suècia. Un home que parla millor català que nosaltres (amb una quantitat ingent de “nogensmenys”, “d’antuvi” o “tanmateix”), i que tenia (de fet encara deu ser així), una particular manera de caminar (estil gegant de festa major).

Ara, a periodisme, les coses són molt diferents. La gent omple les aules, no he passat quasi mai pel bar (de fet no sé si encara he fet campana) i inclòs he pres apunts. Tot és molt més professionalitzat, tothom més madur (bé, no tothom). No té l’encant de CCPP. Però ja queden molts pocs dies de classe. En teoria pel març ja haurem acabat les lliçons, i només quedarà fer de matxaca passant teletips fins al juny en algun mitjà on sobrem.

Així que per recordar els bons temps que hem passat a la uni plegats i els pocs dies que ens/em queden, aquí deixo aquesta foto i aquestes línies.

Àudio: The wall (Pink Floyd).

1 comentario:

OvV dijo...

He sentit una emoció especial al llegir aquests últims posts teus. Tots parlen de records i de vivències. I me n'he adonat que jo he format part de totes aquestes postals, al teu costat. Et noto melancòlic (so pop), i suposo que es deu a aquesta nostra edat limítrof i a la necessitat de nous projectes. No saps quan me'n alegro d'haver viscut tot això junts, i sobretot de poder recordar-ho plegats. Ja fa cinc anys (només!) d'aquella foto fent un pastís a casa teva amb els pòmuls verges de pèl i el somriure més de propi de la quitxalla, que no pas dels "projectes homòtels" en que ens hem convertit.
Ja sabem que aquestes coses es solen escriure més que no pas dir, però aquí queden. Ja saps que ha estat un plaer conviure i compartir amb tu, i amb tants d'altres, aquests dies de Pompeu, de riure amb Nagel, de London i Firenze, de PopArb i de Mercats de Música...
Tantes i tantes coses que rebossen el nostre àlbum particular i que tants sentiments ens fan, i faràn, desprendre.
Una abraçada ben sincera i un "gràcies" ben ample per compartir aquest ticket de llarg viatge sense aturada.
Òscar