03 octubre 2006

L'ànima dels ateus

Com bé ha plantejat avui un assistent a la presentació del llibre L’esprit de l’athéisme, d’André Comte-Sponville, moderat per Fernando Savater (pot ser tot l’espanyolista que vulgueu però fa goig sentir-lo parlar), és possible viure una vida espiritual sense tenir en la ment/venerar un Déu?

Aconseguiria cap “client” una religió que no prometés la vida eterna?

Existeix Déu?

Qui té arguments no necessita la creença i viceversa.

6 comentarios:

Oscar V dijo...

NO SABIA QUE LA CREENÇA I ELS ARGUMENTS SÓN INCOMPATIBLES I EXCLOENTS...
IMAGINA'T QUE ALGÚ TÉ CREENÇA I ARGUMENTS...
AI, PETIT DIMONI DESCREGUT. A TU T'ENVIAVA JO A FER QUATRE CLASSES DE CATEQUÈSI I QUATRE RECÈS I ET POSAVA A TO EN DOS DIES...;-)
UN PETÓ
ÒSCAR
AMÉN

Nu dijo...

L'oscar sempre diu que "tot rellotge necessita un rellotger". Comentar sobre el que jo personal, inconscient i expontàniament m'hi pixo.
He crescut sense religions algunes, no estic batejada i soc filla d'ateu empedernits. Emperò em sento agnòstica. No crec que no existeixi, ni crec que existeixi.
Parlem de creences o de religions?
Els dos grans pilars son l'amor i la fe....
Parlem de creences o de religions?
Crec en mi, en la vida, en l'amor i la ciència.
Parlem de creences o de religions?
O tot plegat és el mateix?
La ciència és la religió del mil·leni.... perquè cap dels seus pilars està demostrat...
Creença és una paraula utilitzada per designar allò sobre el que no hi ha certesa. Parlem doncs del 90% de coses.
Per tant, negar les creences és negar que respirem....

Algun dia escriuré sobre això perquè em mengeu viva, q ultimament esteu molt moderats....

Ala besosssss!!!

Oscar V dijo...

Què vol dir que et pixes a sobre del meu comentari? Serà si jo et deixo...M'ha agradat veure que recordes una frase meva però m'he sentit MENYSTINGUT al dir que t'hi orines. No ho esperava això de tu, prèssec...
És una frase que em va dir un gran professor de filosofia i que no vaig dubtar en adoptar. Les creences, com bé dius, són pilars dels nostres dies, i s'ha de pensar bé abans de verbalitzar comentaris al respecte.
És una temàtica complexa, però som persones intel·ligents, no? O si tinc creences, al no ser 100 % empíriques ja no ho sóc? O si crec en alguna cosa que no puc provar científicament he de dir que tinc fe? I si considero que no tinc fe però hi ha paranys que encara no hem pogut destortolligar? I si aquests enigmes no es poden resoldre? I si no som tant intel·ligents com pensem? I si l'home no és tant capaç per poder inventar-se la fe? I si...

Daniel Gutiérrez Abella dijo...

Lo de que la creença i els arguments són incompatibles no ho dic jo, encara que ho pensi. I ara sincerament no sé qui ho deia. Jo crec, encara que sigui un pèl fort dir-ho, que la gent que creu en un Déu, el que sigui, no és que sigui menys inteligent, però si més vulnerable. Sembla que inclòs al segle XX els ateus siguin l'excepció i aquest món estigui encara governat per creients (Solbes-esglèsia).

M'agradaria que la gent s'aixequès i poguès dir com va dir Nietzsche "Déu ha mort". Així podríem ser més lliures.

Daniel Gutiérrez Abella dijo...

I Núria, el ser agnòstic és ser "cagadubtes". No voler-se mullar. Tant influenciada estàs per l'esglèsia?

No tenim prou els humans amb la nostra companyia? Hem d'inventar històries imaginàries i personatges místics?

Per cert, els pilars de la terra (que no els de Ken Follet) no són pas l'amor i la fe, sinó la gana (menjar) i el sexe (reproducció).

Nu dijo...

Mh oscar... no volia menystenir-te... em referia a que era un comentari sore el que passo amb lleugeresa... no sabria com dir-ho per pifiar-la més així que callo.
I Dani, ets un sensacionalista. jajajjaja