Relat d’una odissea (o com pujar el Pedraforca amb texans)

Cansat d’una rutina recent adquirida després d’un estiu precari vaig decidir fer una petita excursió de cap de setmana amb algun amic. Dels quatre mosqueters que som, a dos d’ells quan els proposes sortir de Barcelona et responen: ”però què diusssss...”. Així que li vaig suggerir al tercer cavaller i company de jogging, un expert excursionista actualment en baixa forma, fer un cim aquí a la vora.

El bon amic Bonastren va acceptar d’immediat, inclòs amb il·lusió. Pronostico que farem moltes excursions en plan Brockback Mountain enguany. Així que dijous vam decidir que l’endemà, és a dir divendres, aniríem al Pedraforca. Dit i fet, ens vam plantar divendres al vespre a un càmping a la falda del Pedra amb entrepans de truita i un arsenal de productes altament tòxics (sucs Zumosol, Oreos, xocolatines...).

Muntar una tenda de nit, quan falten la meitat de les piquetes és tota una experiència. Sopar auster dins de la tenda que olorava a ranci i un Cacaolat calent en un bar de poble abans d’anar a dormir van ser les dues grans activitats d’aquell vespre (es veu que les excursionistes catxondes d’en Conrad Son ja havien abandonat el càmping).

El matí de dissabte, cap a les 6:30 els nostres despertadors van començar a cantar. Motivat per uns peus glaçats i els roncs del company de tenda em vaig despertar ràpid. La primera sorpresa, preparant el material que ens enduríem al cim, va ser comprovar que m’havia deixat els pantalons Tapioca a Barcelona, així que no tenia més remei que sortir del campament base amb uns texans, com a bon “dominguero” que sóc. En 10 minuts ja estàvem esmorzant al cotxe i camí del refugi Lluís Estasen.

Un cop iniciada la marxa vam comprovar força coses: no estem en plena forma, a Berga fa un fred que t’hi cagues, no estem en plena forma, el Pedraforca impressiona, no estem en plena forma, la meva capellina no serveix de res i que definitivament, no estem en plena forma. Però malgrat la boira, el vent, les caigudes, i les baixes temperatures (i el penós equipament del que disposàvem), vam fer cim, força emocionats, al migdia.

15 minuts de glòria al cim, unes xocolatines més i cap avall. Saltant com cabres per la tartera (amb multitud d’hòsties incloses) vam arribar al refugi més ràpid del que esperàvem. Ja al cotxe, amb tiretes i una fam prou important, vam tornar cap a casa.

Aquesta excursió llampec m’ha il·lusionat el cap de setmana. M’ha trencat les cames però m’ha portat ganes de fer altres cims.

Això sí, el proper cop sense texans.