22 noviembre 2006

La primera, fa mal


La primera vegada de moltes coses que fem a la vida, o ens fan, fa mal. I avui ho he pogut corroborar en carn pròpia.

Hi havia una vegada un noi que tenia una il·lusió. Vaja, en tenia més, però una d’elles resultava més tangible que les altres (i és que no és fàcil saber parlar idiomes a la perfecció, estar canyon, trobar feina ben remunerada, treure matrícules d’honor...). Aquesta il·lusió era tenir moto, ja que la ciutat on vivia (i viu) era adient per aquest mitjà de transport. Ja a la universitat i amb pèls al cul i algun de menys al pit (però “creciendo”), en la enèsima discussió amb sa mare –doncs no ha marxat del niu- va aconseguir, per la força, tenir bici. Un gran pas per aquest noi, i un petit pas per la humanitat, que diria Amstrong (no el del Tour). Però la bici va durar poc, ja que havia de fer molts trajectes cada dia i els cotxes de la ciutat, sobretot els TMBeros i els taxistes, no confraternitzaven gaire amb aquest mitjà de transport (ara veiem que ni el mateix Ajuntament de Bcn). Doncs bé, va estalviar i amb la suor de monitor de menjador va poder adquirir una moto amb nom de joguina i color de julepes.
La Cagiva Cucciolo va ser el camp d’entrenament. Estimada com el Copa que va tenir, gràcies a ella va aprendre moltes coses: circular pel carril Bus, caure 2 cops i estripar uns pantalons, frenar abans que quan es condueix en cotxe, les malícies de la pluja etc. Però un migdia d’estiu, entre la ràdio on feia pràctiques gratis (i no portava cafès, no ens ofenguem pas), i casa d’una amiga ben adinerada, el seu cadell blau turquesa va morir. Va deixar anar la darrer alenada justament davant de la Filmoteca de Barcelona.
Els esdeveniments van passar molt ràpid. Enterrament de la Cucciolo, esquela, dol...i de nou autobús. Però les obligacions becaries (matins Badalona, tardes Hospitalet) el van obligar a demanar diners i comprar-se una moto. Aquest cop però, seria nova.
Va ser així com la moto que porta nom de cantant va arribar a les seves mans. El seu color també força desafortunat, però ser nova de trinca, potent i versàtil salvava aquest problema visual. Doncs avui, 3845 km després de que sortís d’un garatge del carrer Entença, una nova amiga d’aquest pobre xicot, li ha tirat la moto, i la il·lusió, per terra. Al bell mig de Plaça Catalunya, i mentre ell recollia una motxila que havia caigut a l'asfalt, la Dylan s’ha precipitat cap al cantó esquerra.
El balanç no és preocupant, però no tornarà a ser la d’abans. Unes esgarrapades al tors, un retrovisor “a la virulé” i un fre abonyegat, la marcaran per sempre.

I és que avui ha sigut la primera vegada. La primera vegada que la moto d’aquest bon jan patia un copet. Arribat a aquest punt em pregunto (com bé feia el genial Quino), per què els cotxes/motos de trinca no porten incorporada la primera rallada quan els comprem? Potser en el futur ho portaran estalviant així un primer disgust a la gent.

Àudio: La habitación de Albert (12twelve)

2 comentarios:

Oscar V dijo...

Ai gran Daniel, he hagut de fer esforços per no vessar llàgrimes que m'impedissin acabar de llegir el teu frepant text. Sento molt el copet de la Dylan, espero que aviat estigui reestablerta...
Sembla que la teva moto sigui com la teva p.... ´Ho dic per la beneració que la tens, no pel mateix ús que en fas d'ambdues...;-)
Una abraçada corpresa...

Anónimo dijo...

Belle & Sebastian:
Like Dylan in the movies :p




uala...