Què és un swinger?

La resposta en aquest link. Impressionant.
http://www.etiquetanegra.com.pe/revista/2004/14/swingers.htm

Comparatio

Las comparaciones entre los seres humanos nos obligan a actuar de una forma totalmente falsa. De hecho, muchas de las acciones banales que hacemos a diario están motivadas por la comparación, es decir, actuamos bajo la amenaza que nos puedan comparar con “lo normal”, y por lo tanto evitamos que nos “encasillen”. Con este planteamiento tan etéreo no pretendo liberarme de la faja de nuestra sociedad, pues nunca fui un revolucionario en nada, sino simplemente desahogarme.
Si bien es cierto que han sido muchas las veces que la comparación ha servido a la humanidad para avanzar; ya sea en el campo de las empresas, política, medicina, universidad etc. muchas veces nos impiden disfrutar y actuar con sinceridad.
¿Por qué no puedo decir en voz alta que me aburre Y? ¿Por qué tengo que decir a X que le queda bien el nuevo peinado?¿Por qué hacer ver que trabajo cuando el jefe se pasea cerca de mi puesto?¿Por qué no puedo escupir lo que no me gusta?¿Ni a quien se lo merece?¿Y por qué no hacer el amor con H, una mujer que me saca 20 años?
Pues porque no es lo que procede. Porque los demás no lo hacen. No sé si es precisamente por eso mismo, que los demás no lo hacen, o que de verdad mi gusto es un poco “outsider”.
Por desgracia, si mañana hiciera lo que realmente me apetece estaría antes de anochecer, con mucha probabilidad, durmiendo en la Modelo.
Peccato, que dirían los italianos.

La vida sexual de l'home té dues fases, la primera, en què ejacula massa aviat, i la segona, en què ja no trempa.

Gran frase de l'escriptor Michel Houellebecq

Good vibrations

Aquesta és la pota ranca que m’ha acompanyat els darrers 10 dies. Avui, després de visitar el meu metge de capçalera a l’ambulatori i contra tot pronòstic, m’han tret el guix i m’han posat una bena compressora. Ben cutre, la veritat.

Però estic content. Content perquè en poques setmanes podré conduir de nou, caminar amb normalitat, dutxar-me sense haver de recolzar el peu dret a la tassa del lavabo i veure noies en top-less a la platja.

També perquè tinc ganes d’anar a treballar (sic) a l’agència i d’involucrar-me, per fi, en la ràdio local en la què vaig col·laborar el passat estiu.

Aquesta setmana però m’espera més pànxing, més lectures i acabar d’engreixar-me un pèl més. En ello estamos.

Lamentable

Lamentable és la imatge que ha donat la plantilla del Barça a Sud-àfrica. No pel partit ofert ni per les presses per agafar el trofeu i fotre el camp –del camp-, sinó perquè només Iniesta, Thuram, Belletti, Gio i Oleguer es van desplaçar a Pretòria per visitar a Nelson Mandela. Era voluntari, és clar.


Lamentable també és la nova prohibició imposada pel govern polonès de fer top-less a les dones. Els homes panxuts i amb tetes encara poden practicar-lo.
Polònia: un país que cada cop tinc més ganes que li fotin una patada al cul, el treguin d'Europa i l’enviïn a Vladivostok.

Goodbye temps universitaris

Àudio: El rayo verde (Sr. Chinarro)

Fary

Risueño, feo, afable, retaco, bonachón.

Hortera, saleroso, divertido.

Carismático, apreciado.

El Fary.

(20 de agosto de 1937-19 de junio de 2007)

El único “artista” que me gustó que traspasara la frontera de la gasolinera.


Adjetivos, y más adjetivos se me suceden en la cabeza al pensar en José Luís Cantero, “El Fary”. Todos ellos positivos. Excepto los atribuibles a su físico o saber vestir, claro está. Lo cierto es que hoy me he quedado de piedra al conocer su muerte. No me lo esperaba. Era –ya podemos usar este tiempo verbal- una persona, personita, que crees que no puede morir nunca. Aún me parece verlo esta misma noche, en directo, bailando, cantando y riendo en alguna gala casposa de TV1. Pero no. A partir de ahora será en diferido.

No me gustaba su música. Tampoco su vestir. Menos aún sus bailes. Tampoco los programas en los que salía. Ni la letra de sus canciones. Pero sí su manera de ver la vida, de hablar, de ser persona. Buena persona.

Ha muerto un artista. Callejero, pero auténtico.

Pd. Siempre nos quedará “eres más feo que el Fary comiendo limones”.

Audio: Paloma que pierde el vuelo (el Fary)

Link: http://www.youtube.com/watch?v=Pc3MnW3JLGk

Una jutge concedeix la custòdia al pare d'una nena per posar remei a l'aversió que la mare li va inculcar

(publicat a El Periódico el 20-06-2007)

Per fi un jutge - en aquest cas jutgessa, que té encara més mèrit- ha fallat a favor d’un pare en una sentència sense precedents però no per això nova.
Estic ben tip que la custòdia dels fills després del divorci, esdeveniment cada cop més usual, vagi a parar, per defecte, a la mare, privant al pare del seu dret a participar en l’educació dels seus fills. Suposo que algun demagog em defensarà que tenir els fills la tarda de dimecres i un cap de setmana cada quinze dies ja és participar en l’educació de la descendència, però no dedicaré més paraules a aquesta mena de tarats.

Estic content que per primer cop es protegeixi el dret del pare –el de la tita- , enfront el de la mare, i que fem un acte de justícia després de tantes custòdies repartides per defecte al gènere femení sense tenir en compte la intenció del pare ni les facultats de la mare.

Perquè si volem justícia –i jo crec que la vull- ha de ser per a tots. Per a elles, i per a ells.

A més, els avis materns estan imputats per no complir el règim de visites amb el seu pare. Chapeau.

Pd. Sí, tot el front que es veu és meu. Tot meu.

Foto: Mon pare, mon germà i jo mateix a Astúries (agost 2006)
Àudio: "eungenio" Salvador Dalí (Mecano)

La Vanguardia

Tullido és tolit

El cap de setmana pintava bé. Més que bé, per ser franc. Ja feia dos mesos que havíem decidit, una calorosa nit a la sala-sauna de pc’s de la Pompeu de Ciutadella, comprar bitllets d’avió per anar a veure in situ l’illa que va veure néixer i créixer (i de quina manera!) la nostra estimada amiga Marta.
Aquella nit d’abril vam comprar bitllets per 11, però que per desgràcia eren de diferents vols. Un cop a Son Sant Joan, divendres nit, ens vam acostar a Goldcar, l’empresa de lloguer de cotxes més cutre de Mallorca però on fan uns preus més que bons (gràcies Àngels), per recollir dos Ford Fusion, mentre la mare de la Marta, fent un darrer esforça, s’apropava a l’aeroport per deixar-nos el seu cotxe, un Ka, i s’enduia uns bombons Godiva que no va obrir davant nostre L
Després de recórrer amb la boca oberta cada racó de ca la Puyi, vam anar a Inca per prendre una copa en una bar on la música era més que bona.
Dissabte ens vam desplaçar cap a la platja Es Trenc, idíl·lic indret si no et trenques un turmell.
Vam prendre el sol, ens vam banyar, i van caure els clàssics “calvos” de rigor. Però tot just abans de marxar, quan l’assetjador que teníem darrera ja s’havia cruspit amb la mirada el cos d’en Rufí (només li quedava la part més sucosa, el Perineo), vaig cometre l’error de tirar a l’aigua a la Llabina i trencar-me els lligaments del peu dret. La imatge va resultar més que lamentable: un paio de metro vuitanta-cinc, amb pèl al pit i amb algun quilo de més, estirat on trenquen les onades, cobert d’algues i sense poder aixecar-se. Semblava una balena que havia anat a morir a la platja. I és clar, això va ser motiu de burla i mofa. Amb raó.
Però, després de posar gel a la pilota de tenis que tenia per turmell i passar-me dues hores en passadissos carregats d’aire condicionat a l’Hospital d’Inca, vam aconseguir passar un molt bon cap de setmana. Vam sopar frit, vam visitar Formentor, vam anar a una platja maquíssima, i ens va sobrar temps per menjar slow-sandwiches a Selva (pronunciat Souba).

Esper que aquesta lesió no m’amargui l’estiu, doncs se’m girava feina, i que tampoc m’obligui a agafar més quilos encara.

Àudio: dins d’aquest iglú (Antònia Font)