Les coses com són

La mort d’una persona jove sempre causa pena. I si és esportista, consternació i perplexitat. Aquest el cas d’Antonio Puerta, jugador del Sevilla que va morir la setmana passada amb només 22 anys.
Jo també vaig lamentar la seva mort, però no més que la d’una de les 50 mort diaries d’Iraq, o la del treballador peruà que mori a les obres de l’Ave, com ha succeït aquesta mateixa setmana.
Em fot el tractament que s’ha fet de la mort del jugador. Per què s’ha parlat més de Puerta que no pas de Francisco Umbral (que tot i que alguns només el recordin pel famós “¿cuándo hablaremos de mi libro?”, va escriure més de 80 llibres, ahí es nada).
No tinc res contra Puerta, però em fot és com s’ha magnificat.
Ara resultarà que el lateral esquerra era un dels millors i tenia un gran futur. No, si dolent no era. Però no ens enganyem, no era Henry, ni Ronaldo ni Roberto Carlos.

Em fustiga que quan mor una persona es magnifiqui (per tant, artificialment), les qualitats que va tenir en vida. Com també em fot que quan es critica una persona per X motiu, però sense maldat, algú sempre diu allò de “però era molt bona persona”, o “sabia fer molt bé allò” o “però en aquell altre camp era el millor”. Quan es critica a una persona per un fet concret, perquè no la fa bé o perquè és així, per exemple, sempre ens hem de compadir i dir alguna cosa bona. Doncs no. Si aquell és gordo i estem parlant de físic, ho és i prou. Potser també és molt fotògraf, però no parlem de fotografies ara.

En fi, crec que d’això ja vaig parlar. Em repeteixo. Mira on m’ha portat el Puerta.

Siguem és honestos i aparquem la hipocresia, encara que sigui de tant en tant.

Algú vol sexe? ;)

Àudio: Mr. Arrogance (Queyi) Per cert, aquesta noia (tieta d’una amiga de ma germana) és boníssima!