30 junio 2008

Lost o l’espiral del silenci

Segons wordreference.com (la María Moliner del segle XXI,) Lost vol dir “Perdut” en anglès. I així és com et sents, metafòricament parlant és clar, quan assisteixes impassible a una conversa entre seguidors de la sèrie nord-americana Lost.
Darrerament he conegut a gent que m’ha parlat molt bé d’aquesta sèrie que porta ja quatre anys en antena als EUA i que s’ha convertit en un programa de culte (tot i que jo no m’atreviria a catalogar-la així) a Espanya; entre ells una parella d’amics que estan totalment enganxats i de qui posaria la mà al foc que la activitat sexual ha minvat. Lost Tracta sobre les aventures i desventures que viuen uns viatgers que volaven d’Austràlia als EUA i l’avió en el què viatjaven s’estavella a en una illa del Pacífic (està rodada a Hawaii). Doncs bé, el cas és que tot i que estiguin en una paratge en el què a priori no ha de passar gran cosa, els guionistes de Lost se les empesquen perquè els caràcters dels personatges entrin en col•lisió constantment i per que poc a poc transcendeixin els elements misteriosos que amaga aquest indret.
Però rebobinem una mica. Tot va començar un dissabte qualsevol, farà cosa d’un parell de mesos. Estava amb uns amics meus a un bar de Poblenou que abans es deia “No lo sé” i que ara es diu Bharma, un local normalet en el què posen cuabetes generosos. Doncs aquest bar té dues grans pantalles en les què emetien una sèrie amb subtítols. Pels altaveus només se sentia música de pub de dissabte a la nit, però tot i no poder sentir què es deia a la sèrie, em vaig quedar atrapat.
Vaig investigar (no gaire, tot s’ha de dir), fins que em vaig assabentar que la sèrie que projectaven es deia Lost. De fet, tant el nom de Bharma com la decoració del local està inspirat en la sèrie. A partir d’aquell dia vaig començar a veure elements de Lost per tot arreu (com quan et diuen que algú que coneixes s’ha quedat embarassada i a partir d’aquell moment només veus dones amb bombo) i a conèixer gent que hi estava enganxada.
Però la gota que va fer vesar el got va ocórrer la setmana passada, quan sopant amb la parella “sense sexe” (és broma nois!) i una amiga d’ells em vaig quedar més penjat que un fuet. En aquella taula farcida de viandes improvisades vaig patir una variant de l’espiral del silenci: no podia dir el què pensava, simplement perquè no tenia res a dir. Així que al dia següent vaig anar a la facultat i vaig agafar els primers capítols.
Ara ja puc dir amb el cap ben alt que sé qui són en Jack, en Hurley i sobre tot la Kate. Mai havia estat tant fàcil tornar a la societat. O mai havia sigut tant dur mantenir-se dins d’ella.

Àudio: Struggle for pleasure (Wim Mertens)

6 comentarios:

OvV dijo...

doncs jo no deixaria de follar per veure Lost...malgrat també em trobi en la mateixa espiral de silenci que tu perquè no l'he vista...
i tb em pica la curiositat!

Pit dijo...

Jo txitxaria però pensant en el Sawyer!

Daniel dijo...

Ja porto 10 capítols de sèrie i ja m'he enganxat. Potser no és tant bona com per deixar de txitxar, però està ben gravada i els personatges són interessants.
En Sawyer (o Sóller, com la població de Mallorca) ho fa molt bé; de fet, ja l'odio.
Personalment, em quedo amb la Kate.

Pit dijo...

Saps que, en la vida real, la Kate està enrotllada amb el cocainòman? De fet crec que estan casats i tot. Quin mal gust té la noia, havent-hi el Sawyer i el metge s'havia de quedar amb el més fistru!

Daniel dijo...

No tenia ni idea! Crec que el pempas aquest feia d'amic del Frodo a el Sr de los gramillos, no?
En Jack és massa perfecte...de moment.

Pit dijo...

Això et passa per no llegir el Cuore!