Eurocopa i derivats

Feia dies que volia escriure sobre l’Eurocopa i les conseqüències que ha tingut aquest esdeveniment esportiu a les nostres vides, i no parlo a nivell sentimental, sinó purament quotidià.
Em sembla bé que es celebrin aquest tipus de competicions. Personalment només he vist tres partits: Espanya-Rússia, Espanya-Itàlia i Espanya-Alemanya, però per culpa de la cobertura desmesurada que han fet quasi tots els canals sobre el tema sembla que hagi vist tots els partits, lligueta inclosa.
Entenc que aquesta competició és noticiable per se, i molt més a Espanya, veient el bon joc i els resultats aconseguits per la Roja (merescuts, sense dubte). No obstant, crec que quasi tots els mitjans (en el format que sigui) s’han excedit en la cobertura que han ofert. El cas de Cuatro mereix ser estudiat a les universitats. Com pot un canal que es proclama generalista fer un abús tant descarat dels drets d’emissió sortosament aconseguits? Cal que dediqui prèvies de més de 24 hores a cada partit i que tots els seus periodistas s’omplin la boca “d’Ejpaña” i facin publicitat descarada del seu pròpi canal? Cal que durant el partit els comentaristas (que no callen i retransmeten com si fos un partit de ràdio) facin publicitat descarada també dels altres mitjans Prisa (la Ser i As)? És necessàri tot això?
Els mitjans d’informació, tot i que siguin privats, es deuen al poble, i li han de donar a aquest poble, amb òptiques pròpies, la informació més rellevant del moment. Això, però, no és fer un non-stop de l’Eurocopa durant tants dies seguits.
“Respect” és el lema escollit per la UEFA per aquesta Eurocopa. I em sembla d’allò més adient, tot i que la majoria dels comentaristes que han narrat aquest esdeveniment a Espanya s’ho han passat pel forro. M’ha enervat profundament sentir comentaris de periodistas (quan no són ex-seleccionadors beguts o gent de la faràndula que comenta el què que vol) que exaltaven el sentiment patriòtic espanyol com a únic, legítim, preciós i vertader. És lamentable sentir comentaris despectius cap a persones com Puigcercós o Urkullu que han fet públiques les seves preferències i s’han decantat per altres seleccions o cap a persones que se senten patriòtiques d’altres nacions que no són l’espanyola. I això sense entrar a valorar com és possible que tants seguidors de la Roja puguin entrar als estadis amb la bandera preconstitucional (la del lloro).
El partit d’ahir el vaig veure a casa d’un amic i de camí cap a casa meva amb la moto vaig haver d’esquivar hordes de seguidors que havien conquerit els carrers enfundats en banderes espanyoles i que et demanaven que toquessis el claxon a crits de “Viva España”, “Podemos” (lema cutre per a gent cutre) o “A por ellos”. Un cop a casa vaig haver d’aguantar gent que cridava pel carrer (demostrant el seu respecte per aquells que en poques hores s’havien de despertar per anar a la feina) o conductors de rallies frustrats que tocaven el claxon sense parar fins passades les dues de la matinada.
Lamentablement, ens queda tota la setmana –i més- d’autocomplanyiment i patriotisme barat. Sort que el castellà està perseguit a Catalunya que sinó…

Guanyadors de l’Eurocopa 2008: Cuatro i ZP (ara ningú se’n recorda de la crisi o, altrament dita, desacceleració accelerada).
Perdedors: els nacionalistas perifèrics i Media Markt.

Àudio: Ballas en Dallas (Manos de topo)