Partit suspès

Al sopar d’embrujadas es van afegir nous valors, nous càrrecs a part de les conselleries al complert. Risites, gels volant sobre les closques (algunes més mancades de cabell –snif- que altres), amnèsies de noms (et deies Toni o Albert?), però en termes generals una vetllada de les clàssiques.

Després a Razz, en su línia. La gran discoteca que els caps de setmana es converteix en el canòdrom oficial de la Ciutat Comptal va oferir moments estel·lars, d’aquells que et fan obrir carpetes mentals noves. Hermanos Derry impagables (felicitats noies). Dràcula també va aparèixer fugaçment entre la foscor de la sala i una recent coneguda Pipi Lanstrum es va convertir en la artista invitada de la noche. Sabates poperes brillants i samarretes a topos verds van fer la resta.

Inesperadament els cavallers de la panxa rodona no van tenir contacte real amb cap àngel. Algun apreton sí, aprofitant sobretot l’estat etílic de les muses, però res remarcable (tret d’un innocent paquet).

Després conversa monotemàtica esperant un taxi i 12h de son. Al matí següent un inesperat hung over.

I ara els cavallers esperen una nova cita que ompli les seves ments de fantasies i les seves boques de somriures.

Pd. L’àrbitre es va quedar sense targetes, per tantes expulsions, i es va haver de suspendre el partit.

Àudio: Plug in baby (Muse).

Temps era temps...

En poc més d'una setmana començaré de nou les classes. Últim any de classes, si Déu vol. Potser segueixo “formant-me”, però ja serà en petit comitè i no en grans aules on pots tirar papers a la gent i ningú se’n adona.

Queden lluny ja aquells dies que ocupàvem el segon bloc de la classe, això quan entràvem (ha passat ja a la història la mítica frase de l’Òscar dient “últim piti i entrem”), i petàvem la xerrada i fèiem el cruci de El País.

La foto correspon a un dia qualsevol de CCPP, amb poca gent, però on hi surt un profe que ens ha marcat molt i al que devem moltes conyes. El gran Jürgen Nagel, alemany clàssic de 2,30 metres, cabell blanc, ulleres i saliva acumulada a la comissura dels llavis de manera perpètua. El típic home que et fa comparar els governs de Nigèria (on hi ha anat molts cops) amb el d’Alemanya o Suècia. Un home que parla millor català que nosaltres (amb una quantitat ingent de “nogensmenys”, “d’antuvi” o “tanmateix”), i que tenia (de fet encara deu ser així), una particular manera de caminar (estil gegant de festa major).

Ara, a periodisme, les coses són molt diferents. La gent omple les aules, no he passat quasi mai pel bar (de fet no sé si encara he fet campana) i inclòs he pres apunts. Tot és molt més professionalitzat, tothom més madur (bé, no tothom). No té l’encant de CCPP. Però ja queden molts pocs dies de classe. En teoria pel març ja haurem acabat les lliçons, i només quedarà fer de matxaca passant teletips fins al juny en algun mitjà on sobrem.

Així que per recordar els bons temps que hem passat a la uni plegats i els pocs dies que ens/em queden, aquí deixo aquesta foto i aquestes línies.

Àudio: The wall (Pink Floyd).

I'll see you in london

Mític pont de Camden, prop d'on els xinesos ens cridaven amb pinxos a la mà perquè ens apropèssim (ens veien com a clients potencials?no sé per què...) i on la millor música el món.

Sort que aviat hi tornaré/em (encara que sigui pocs dies) per fer una esperada visita i gaudir de la city.

Àudio: I'll see you in London (Deluxe).

Passi inútil

Passi que m'havia de procurar alguna popera a Arbúcies però que, com acostuma a passar, no va funcionar.

A canvi però vaig tenir porrets amb amics, piscineta solitària i risites al bosc amb el cotxe.

I el que és més important, vam menjar sense miraments, vam passejar-nos amb calçotets per tota la casa i vam jugar hores i hores al Monopoly (massa poder?).

pd. Impagables les operacions especuladores/urbanístiques del Chicho.

Àudio: Eple (Royksoop).

Madrasa Ben Yussuf

Un iaio de Marraquech al·lucina amb els occidentals que passegen davant seu. Samarretes del Barça, dones en tirants i pantalons curts, pierciengs i tatuates.

No té preu.

Estiu precari

Després d’acabar un dur any d’universitat em vaig apuntar a les pràctiques no remunerades que oferia la Pompeu. Em vaig dir; “Dani, sigues bon minyó i fes una mica de currículum que al pas que vas no t’agafaran ni al Caprabo”. Tot il·lusionat vaig apuntar-me a unes places que, evidentment i per no trencar la tònica de beques no concedides –excepte la Erasmus que la donen a tothom, inclòs al Chicho!-, vaig anar a petar a Ràdio Ciutat de Badalona i al diari Metro.

Les dues places prometien força. Si bé no m’atreien pel seu contingut econòmic (Ràdio=0€/mes, Metro=250€/mes), sí que ho feien en canvi per la feina que podia dur a terme i l’experiència que adquiriria. Doncs bé, després de cobrar menys al juliol del que em tocava (de Metro és clar, de la ràdio vaig cobrar bé), passar teletips a punta pala, passar-me el codi deontològic per la zona del perineo, fer algunes entrevistes a personatges tediosos (Lordi o Sr. Trepador entre d’altres) i fer més hores que un burro a canvi de quatre bolis, un sopar amb la Pantoja, unes entrades per concerts i una bossa de plàstic gentilesa Metro, tinc una saturació important a la bossa escrotal. De fet, crec que explotarà en breu (acumulació deguda en part a la quantitat ingent de fresques que habiten/passegen Barcelona.

L’agost també va ser precari, doncs el viatge al Marroc amb el meu gran amic Narcís no va estar envoltat de glamour, precisament (i sí en canvi de puces, cagarrines i dies sense dutxa).

I així ens plantem al setembre, que com a bon resum es podria agafar el que vaig fer al juliol i enganxar-ho aquí. Un simple Copy and Paste, vaja.

En fi, a aquestes hores de la nit és millor que vagi a llegir el diari caducat, ja que demà m’espera un dia dur fent d’estaquirot primer a la ràdio, i plagiant teletips a la tarda al diari. Esperem que, com a mínim, em surti algun dinar/concert gratis el que queda de més.
Àudio: One headlight (Wallflowers)

Visiones urbanas

Motores a ralentí, taxistas con palillo y ejecutivos en el asiento de atrás.
Paso constante, zapatos de tacón y medias de rejilla.
Falda blanca ajustada, glúteos firmes. Chaqueta marfil y pecho terso.
Cabellera dorada al viento. Sonrisa limpia y reluciente.
Semáforo en verde.

Àudio: Ella (Zénit).