Fricandó de tardor

Amsterdam
29 d'octubre de 2005

- Chicho, prepares uns boletets per sopar?
- ¡Oido cocina!

Àudio: Limón y sal (Julieta Venegas

Piss out of flowerpot

Jo em pregunto, per què cony ahir al matí, al tanatori, li vaig haver de donar el condol a un persona que no tocava?

I el que és més greu: per què em va donar les gràcies, tot afligit, si no tenia res a veure amb la morta?

Coses que (em) passen...

Àudio: Such great heights (The postal service)
Pd. I què he fet per que se m'enganxi la canço de l'estimada Julieta Venegas "Limón y sal"? Em sento ridícul quan als semàfors els altres motoristes em miren "de soslayo" rient-se de mi...

Jo vull ser xino

http://www.youtube.com/watch?v=s9Qaf-78ySo

Per poder passejar amb tota la "pachorra" per un carrer cèntric amb una moto-cavall.

Tines i tinells

Doncs res, que m'avorria i he decidit penjar alguna foto del passat estiu al Marroc.
Aquí es pot observar un dels curros més saludables i higiènics que existeix al món: curtidor de pell (Fez).

Aquí CCOO o UGT es posarien les botes...

Àudio: Ya Rayi (Khaled)

He. Lui. Er. Ele. Él. Ell.

Belga de naixement. Català d’adopció.
El seu nom vol dir “no res”. Però ell és molt més que això.
Ja era hora que el gos més mimat i estimat de casa meva, en part perquè és l’únic, entrés al meu blog.
Ha fet prou mèrits aquest ca. Ha rescatat víctimes d’incendis. Ha detectat maletes amb coca a l’aeroport del Prat. Ha sigut gos pigall com a voluntari de la Creu Roja (quan era jove, és clar). Ha defensat la nostra llar de venedors d’enciclopèdies, comptadors del gas i fins i tot de mormons.
I és que el Nil, el gos que només entenia català (mama dixit), està ja vellet. Per això li vull retre homenatge. Pels cops que m’he oblidat de treure’l a passejar. Per les estimbades que s’ha donat contra la paret del final del passadís. Per utilitzar-lo d’estufa. Per renyar-lo quan no ha fet pipí al paper. Per tantes altres coses...

Bé Nil, rep des d’aquest blog, una sincera abraçada i un Rask ® com els que t’agraden.

Àudio: La que ha faltat aquesta nit: Totalmente a favor (Miqui Puig).

La primera, fa mal

La primera vegada de moltes coses que fem a la vida, o ens fan, fa mal. I avui ho he pogut corroborar en carn pròpia.

Hi havia una vegada un noi que tenia una il·lusió. Vaja, en tenia més, però una d’elles resultava més tangible que les altres (i és que no és fàcil saber parlar idiomes a la perfecció, estar canyon, trobar feina ben remunerada, treure matrícules d’honor...). Aquesta il·lusió era tenir moto, ja que la ciutat on vivia (i viu) era adient per aquest mitjà de transport. Ja a la universitat i amb pèls al cul i algun de menys al pit (però “creciendo”), en la enèsima discussió amb sa mare –doncs no ha marxat del niu- va aconseguir, per la força, tenir bici. Un gran pas per aquest noi, i un petit pas per la humanitat, que diria Amstrong (no el del Tour). Però la bici va durar poc, ja que havia de fer molts trajectes cada dia i els cotxes de la ciutat, sobretot els TMBeros i els taxistes, no confraternitzaven gaire amb aquest mitjà de transport (ara veiem que ni el mateix Ajuntament de Bcn). Doncs bé, va estalviar i amb la suor de monitor de menjador va poder adquirir una moto amb nom de joguina i color de julepes.
La Cagiva Cucciolo va ser el camp d’entrenament. Estimada com el Copa que va tenir, gràcies a ella va aprendre moltes coses: circular pel carril Bus, caure 2 cops i estripar uns pantalons, frenar abans que quan es condueix en cotxe, les malícies de la pluja etc. Però un migdia d’estiu, entre la ràdio on feia pràctiques gratis (i no portava cafès, no ens ofenguem pas), i casa d’una amiga ben adinerada, el seu cadell blau turquesa va morir. Va deixar anar la darrer alenada justament davant de la Filmoteca de Barcelona.
Els esdeveniments van passar molt ràpid. Enterrament de la Cucciolo, esquela, dol...i de nou autobús. Però les obligacions becaries (matins Badalona, tardes Hospitalet) el van obligar a demanar diners i comprar-se una moto. Aquest cop però, seria nova.
Va ser així com la moto que porta nom de cantant va arribar a les seves mans. El seu color també força desafortunat, però ser nova de trinca, potent i versàtil salvava aquest problema visual. Doncs avui, 3845 km després de que sortís d’un garatge del carrer Entença, una nova amiga d’aquest pobre xicot, li ha tirat la moto, i la il·lusió, per terra. Al bell mig de Plaça Catalunya, i mentre ell recollia una motxila que havia caigut a l'asfalt, la Dylan s’ha precipitat cap al cantó esquerra.
El balanç no és preocupant, però no tornarà a ser la d’abans. Unes esgarrapades al tors, un retrovisor “a la virulé” i un fre abonyegat, la marcaran per sempre.

I és que avui ha sigut la primera vegada. La primera vegada que la moto d’aquest bon jan patia un copet. Arribat a aquest punt em pregunto (com bé feia el genial Quino), per què els cotxes/motos de trinca no porten incorporada la primera rallada quan els comprem? Potser en el futur ho portaran estalviant així un primer disgust a la gent.

Àudio: La habitación de Albert (12twelve)

Land swallow me up!

Este resumen no está disponible. Haz clic en este enlace para ver la entrada.