Cara i creu

Està bé això de tenir sort a la vida. Ser un ‘suertudo’, vaja. De fet, hi ha gent que diu que la sort no és té, sinó que es busca. I en part, és veritat.
En aquest any que en breu finiquitarem, m’han passat força coses. O, dit d’una altra manera, he fet que em passessin algunes coses.
N’hi ha de positives, de molt positives. Si tot va bé, a finals de l’any vinent gaudiré d’un pis de protecció oficial (lloguer, no pas compra) pels propers cinc anys. I vist com està el pati immobiliari –promeses del senyor Baltasar a part-, hauria d’estar content.
També marxo a viure a l’estranger un any. Un anys sencer si sóc capaç d’acostumar-me a la pobresa, les desigualtats i si el meu còlon guanya la partida al curry.
A més, he conegut gent fantàstica i gent no tant fantàstica.
Per contra, la mala sort també m’ha acompanyat. Primer un esquinç aparatós al turmell dret em va sorprendre a una platja paradisíaca de Mallorca. També unes recents angines, d’allò més molestes, em van visitar fa cosa d’un mes. Seguit una caiguda en moto, amb turmell anteriorment citat inflat i blaus a les cames (em remeto a la foto), i per acabar, una relació que no acaba de rutllar. Entono el mea culpa en tots aquests infortunis.
Per si això no fos poc, el cap de setmana passat vaig anar a buscar bolets i no vaig trobar-ne ni un de comestible.

La vida, com deia el gran Forrest Gump, és una caixa de bombons: mai saps quin et tocarà...cada dia.

Àudio: Space Oddity (David Bowie).

Una esgarrifosa mirada

Un testimoni amb molts collons. Aquesta podria ser la perfecta definició del gran fotògraf James Nachtwell, reporter de guerra que ha donat a conèixer mitjançant les seves fotografies moltes injustícies que es donen* en el nostre estimat i maltractat planeta.
Espero que, com bé diu ell al seu web, el que ha fotografiat no s’oblidi ni es repeteixi mai.

Link del seu domini : http://www.jamesnachtwey.com/

També recomanat el documental “War photographer”.

* ”Es donen” és un eufemisme de “els humans fem”.

Àudio: Sucede (Extremoduro)

El cas d'espionatge a Ferrari en versió Lego

Per qui no hagi acabat d'entendre el cas d'espionatge de McLaren a Ferrari en aquesta pàgina podrà veure en versió Lego qui són els protagonistes i quina la trama d'aquest culebrot.

http://www.elpais.com/graficos/deportes/trama/espionaje/McLaren/-/Ferrari/elpgradep/20070913elpepudep_1/Ges/

Mono

Amb mono de recuperar-me de l'esquinç i fer més Pedraforques. Aviam si no et rajes, Sala.

La paraula geriàtric és lletja

Divendres passat em va tocar anar a fer una entrevista a una dona que complia 100 anys: na Consuelo Ponce. El cas és que el tema era força maco, i l’havia demanat el programa (que odio, dit sigui de pas), Gente, de la Primera. Per tant, s’havia de fer per collons. Em vaig desplaçar amb el càmera més sinistre de l’agència (t'estimo calvo ;) ) a una preciosa residència per a gent gran situada al barri de Horta, a la falda de la muntanya, i des d’on es veu Barcelona, fins i tot el mar.
Només entrar ens va rebre el responsable del centre, molt amablement, però un cop franquejat el primer vestíbul vam accedir a una sala plena de cadires i sofàs on s’hi estaven una desena d’avis i avies embadalides, amb la pell blanca farcida de venes verdes i amb la mirada perduda. Una televisió engegada però sense so era l’únic signe de vida del saló. Aquesta imatge em va colpir molt, i un sentiment de pena i llàstima em va recórrer tot el cos. Semblava un cementiri de cossos on només quedaven figures immòbils, com espectres. La tristesa de les cares dels pacients/clients contrastaven amb els somriures i bromes que els dedicava un personal entregat (i digne d’exemple).
Per sort, la dona que em va tocar entrevistar estava més lúcida que jo. És una àvia encantadora, plena de vitalitat i amb molta memòria. Tant de bo tots acabéssim el nostre viatge com ella i no com la resta dels seus companys.
Felicitats, Consuelo.


Àudio: Temps i rellotge (+ la versió Ni una sola palabra) (Sanjosex)

Les coses com són

La mort d’una persona jove sempre causa pena. I si és esportista, consternació i perplexitat. Aquest el cas d’Antonio Puerta, jugador del Sevilla que va morir la setmana passada amb només 22 anys.
Jo també vaig lamentar la seva mort, però no més que la d’una de les 50 mort diaries d’Iraq, o la del treballador peruà que mori a les obres de l’Ave, com ha succeït aquesta mateixa setmana.
Em fot el tractament que s’ha fet de la mort del jugador. Per què s’ha parlat més de Puerta que no pas de Francisco Umbral (que tot i que alguns només el recordin pel famós “¿cuándo hablaremos de mi libro?”, va escriure més de 80 llibres, ahí es nada).
No tinc res contra Puerta, però em fot és com s’ha magnificat.
Ara resultarà que el lateral esquerra era un dels millors i tenia un gran futur. No, si dolent no era. Però no ens enganyem, no era Henry, ni Ronaldo ni Roberto Carlos.

Em fustiga que quan mor una persona es magnifiqui (per tant, artificialment), les qualitats que va tenir en vida. Com també em fot que quan es critica una persona per X motiu, però sense maldat, algú sempre diu allò de “però era molt bona persona”, o “sabia fer molt bé allò” o “però en aquell altre camp era el millor”. Quan es critica a una persona per un fet concret, perquè no la fa bé o perquè és així, per exemple, sempre ens hem de compadir i dir alguna cosa bona. Doncs no. Si aquell és gordo i estem parlant de físic, ho és i prou. Potser també és molt fotògraf, però no parlem de fotografies ara.

En fi, crec que d’això ja vaig parlar. Em repeteixo. Mira on m’ha portat el Puerta.

Siguem és honestos i aparquem la hipocresia, encara que sigui de tant en tant.

Algú vol sexe? ;)

Àudio: Mr. Arrogance (Queyi) Per cert, aquesta noia (tieta d’una amiga de ma germana) és boníssima!

I got your hey oh, now listen what I say oh

Àudio: Snow (Hey Oh). (Red Hot Chili Peppers)