Tines i tinells

Doncs res, que m'avorria i he decidit penjar alguna foto del passat estiu al Marroc.
Aquí es pot observar un dels curros més saludables i higiènics que existeix al món: curtidor de pell (Fez).

Aquí CCOO o UGT es posarien les botes...

Àudio: Ya Rayi (Khaled)

He. Lui. Er. Ele. Él. Ell.

Belga de naixement. Català d’adopció.
El seu nom vol dir “no res”. Però ell és molt més que això.
Ja era hora que el gos més mimat i estimat de casa meva, en part perquè és l’únic, entrés al meu blog.
Ha fet prou mèrits aquest ca. Ha rescatat víctimes d’incendis. Ha detectat maletes amb coca a l’aeroport del Prat. Ha sigut gos pigall com a voluntari de la Creu Roja (quan era jove, és clar). Ha defensat la nostra llar de venedors d’enciclopèdies, comptadors del gas i fins i tot de mormons.
I és que el Nil, el gos que només entenia català (mama dixit), està ja vellet. Per això li vull retre homenatge. Pels cops que m’he oblidat de treure’l a passejar. Per les estimbades que s’ha donat contra la paret del final del passadís. Per utilitzar-lo d’estufa. Per renyar-lo quan no ha fet pipí al paper. Per tantes altres coses...

Bé Nil, rep des d’aquest blog, una sincera abraçada i un Rask ® com els que t’agraden.

Àudio: La que ha faltat aquesta nit: Totalmente a favor (Miqui Puig).

La primera, fa mal

La primera vegada de moltes coses que fem a la vida, o ens fan, fa mal. I avui ho he pogut corroborar en carn pròpia.

Hi havia una vegada un noi que tenia una il·lusió. Vaja, en tenia més, però una d’elles resultava més tangible que les altres (i és que no és fàcil saber parlar idiomes a la perfecció, estar canyon, trobar feina ben remunerada, treure matrícules d’honor...). Aquesta il·lusió era tenir moto, ja que la ciutat on vivia (i viu) era adient per aquest mitjà de transport. Ja a la universitat i amb pèls al cul i algun de menys al pit (però “creciendo”), en la enèsima discussió amb sa mare –doncs no ha marxat del niu- va aconseguir, per la força, tenir bici. Un gran pas per aquest noi, i un petit pas per la humanitat, que diria Amstrong (no el del Tour). Però la bici va durar poc, ja que havia de fer molts trajectes cada dia i els cotxes de la ciutat, sobretot els TMBeros i els taxistes, no confraternitzaven gaire amb aquest mitjà de transport (ara veiem que ni el mateix Ajuntament de Bcn). Doncs bé, va estalviar i amb la suor de monitor de menjador va poder adquirir una moto amb nom de joguina i color de julepes.
La Cagiva Cucciolo va ser el camp d’entrenament. Estimada com el Copa que va tenir, gràcies a ella va aprendre moltes coses: circular pel carril Bus, caure 2 cops i estripar uns pantalons, frenar abans que quan es condueix en cotxe, les malícies de la pluja etc. Però un migdia d’estiu, entre la ràdio on feia pràctiques gratis (i no portava cafès, no ens ofenguem pas), i casa d’una amiga ben adinerada, el seu cadell blau turquesa va morir. Va deixar anar la darrer alenada justament davant de la Filmoteca de Barcelona.
Els esdeveniments van passar molt ràpid. Enterrament de la Cucciolo, esquela, dol...i de nou autobús. Però les obligacions becaries (matins Badalona, tardes Hospitalet) el van obligar a demanar diners i comprar-se una moto. Aquest cop però, seria nova.
Va ser així com la moto que porta nom de cantant va arribar a les seves mans. El seu color també força desafortunat, però ser nova de trinca, potent i versàtil salvava aquest problema visual. Doncs avui, 3845 km després de que sortís d’un garatge del carrer Entença, una nova amiga d’aquest pobre xicot, li ha tirat la moto, i la il·lusió, per terra. Al bell mig de Plaça Catalunya, i mentre ell recollia una motxila que havia caigut a l'asfalt, la Dylan s’ha precipitat cap al cantó esquerra.
El balanç no és preocupant, però no tornarà a ser la d’abans. Unes esgarrapades al tors, un retrovisor “a la virulé” i un fre abonyegat, la marcaran per sempre.

I és que avui ha sigut la primera vegada. La primera vegada que la moto d’aquest bon jan patia un copet. Arribat a aquest punt em pregunto (com bé feia el genial Quino), per què els cotxes/motos de trinca no porten incorporada la primera rallada quan els comprem? Potser en el futur ho portaran estalviant així un primer disgust a la gent.

Àudio: La habitación de Albert (12twelve)

Land swallow me up!

Este resumen no está disponible. Haz clic en este enlace para ver la entrada.

Grande!

Divendres a la nit tenia esperances que el matí de dissabte existís, per fi, ja que fa molts mesos que el meu el cap de setmana només consta de tardes, nits i matinades. Pretenia anar a casa del nou Cesc Gay santmartinenc, a gravar uns cd’s de música que em reclamen de ja fa massa temps. Però els llençols, un cop més, van guanyar la batalla de forma aclaparadora. Sortosament el nostre estimat amic Chicho va fer gala de la seva facilitat per trucar per mòbil, i em va despertar per acompanyar-lo a comprar un casc –Momo, evidentment-, al Glòries. Vull dir a l’Illa.

Dit i fet. Amb lleganyes incorporades em vaig plantar davant de la botiga “Ráfagas”, on una munió de turbocholos amb cadenes daurades penjades del coll i cascs de moto de dissenys colorits observaven embadalits els objectes tunneros de l’aparador. El nostre home fort de Caixa Terrassa va aparèixer amb pas majestuós entre la gent, com només sap fer ell, atretzzat amb un gorro d’allò més alterna i ulleres de sol. Però la dóna de la botiga ens va tirar per terra (sobretot al Gnoco) les il·lusions, ja que no tenien l’anhelat casc. Així que vam tornar a casa meva un pèl fustigats per fer temps, doncs havíem quedat amb l’home Price i en Quentin per anar a dinar.
Vam poder veure uns quants vídeos del youtube (sant invent, després de google) d’atacs de taurons a persones i baralles de negres fornits, mentre no venien les dues altres princeses. Però aviat van aparèixer els dos magnífics que faltaven, i en pocs minuts estàvem a l’A-7 apurant el motor d’un pobre Rover que demanava clemència.

És ben cert que Can Colomeró no destaca per la seva arquitectura. De fet, el fals vigilant del pàrquing –sic- convida a no parar en aquell indret perdut del Montseny. Però servidor era conscient que la companyia sabria apreciar sobradament la teca que ens esperava darrera d’aquelles velles parets. Callos, cargols, amanida (per dissimular), pa amb tomàquet i all i oli nuclear van servir per escalfar motors. Ànec amb prunes, esqueixada de bacallà o un entrecot de 3 cm d’ample van ser els plats forts. Un vi de la casa d’allò més “barallador” va ajudar a pair les viandes. La jove cambrera va al·lucinar quan, després d’acabar amb les existències de la cuina, vam gosar demanar la carta de postres.

Cigarreta, puntillo i rally cap a Osona. El cd es repetia sense pietat, mentre la ciutat de Vic emergia d’entre la boira. Voltes i més voltes pel polígon industrial i per fi, el cartell: Kàrting Osona. Després d’un stop and go al lavabo i una amical xerrada amb l’argentí que parlava català (típic) vam anar cap a la pista, on s’olorava a gomes cremades i benzina de competició. No vam tenir prou en gastar 16€ en 8 minuts, així que vam repetir. A la segona tanda però, vam deixar guanyar al Chicho, ja que era un dels “homenajeados”. Val a dir que li va fer molta il·lusió. Ens va costar molt no avançar-lo. Vam haver de fer veure que derrapàvem, sortíem de la pista etc., però va valer la pena. De fet, encara avui es pensa que ens va fotre una pallissa.

De nou a bcn, ens separem. Banyera amb sals i música chill-out de fons. Nova muda, nous calçotets i birra pel centre. Tot correcte? Sí, el condó s’espera a la cartera. Fa un amago de sortir. Es queixa que no el trec mai de passeig i penso, “doncs tens raó”. Algun dia vell amic, algun dia...

Quedem davant del Zuric, entre carteristes, borratxos, guiris en samarreta curta i BCNetamen que reguen els carrers. Enfilem cap a Benidorm, el de Joaquin Costa, i aconseguim fer-nos un forat entre les rosses (no pas les flors) i el fum. Birres, risitas, algun got per terra i cap a fora. La jornada ens ha destrossat, i tot i que tenim una suculent oferta per rematar la vetllada, els anys i els quilos poden més a les altes hores.

Ens acomiadem a Pelai. En 10 minuts ja sóc a casa mentre penso que encara esteu buscant taxi Balmes amunt.

Dos iogurts amb cereals són les meves úniques preses aquesta nit. Un diari ja caducat la meva companyia. Faig prest, i m’endinso en la fredor del meu llit, esgotat però amb un somriure d’orella a orella.

Felicitats nois. Y que cumplan muchos más.

Àudio: Il tè nel deserto (Ryuichi Sakamoto)

La pregunta

Mira que passen coses interessants en el nostre món cada dia. Aquí a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món.

Doncs per El Periódico digital, la pregunta del dia d'avui (10/11/2006) és: "prefereix comprar ara els aliments de Nadal i congelar-los?"

És una pregunta treta, mai millor dit, de nevera.

I want to ride my bicycle

L’Hereu de Clos (primera broma fàcil) castigarà ara als ciclistes – de fet ho ha anunciat en Portabella-. Es veu que s’ha enfadat amb la Mayol i li torna així la pilota. Abans ja els va tocar rebre als patinadors i als puteros. Qui serà el proper?

I és que de fet, què s’han pensat aquests ecologistes de merda? Que poden anar per la ciutat sense contaminar? Que poden lligar les bicis als arbres gratis? No veuen que la nostra policia no sap posar a ratlla als lladres perquè no els robin les bicis (que és el que realment haurien de fer)?

No home no. A partir d’ara qui gosi lligar la seva bicicleta a un arbre o paperera li caurà una multa de fins a 450€!! Només faltaria! Sí, sí, ja sé que la ciutat està infestada de lladres, grafiteros, timadors, violents...però “lu primer é lu primer”.

La veritat és que no sé perquè han de lligar aquests invents tan inútils als fanals. A Barcelona hi ha unes 250.000 bicis, i hi circulen unes 40.000 a diari. No tenen prou amb els 5.000 aparcaments que, gentilment, posa l’Ajuntament? Si és que hi ha gent que es queixa per “bici” (segona broma fàcil)...

Chapeau pel meu consistori. Això si que és una ciutat moderna, cosmopolita i ecològica!

Àudio: Bicycle race (The Queen).